El paper de la dona als contes tradicionals per GEMMA LIENAS.

Els contes infantils tenen tot l’aire de ser una zona marginal i de poca importància en el conjunt de la literatura. De fet, a la literatura per a nens i nenes li passa el mateix que a l’ensenyament infantil: molta gent considera trivial el que cal transmetre a la canalla i, per tant, jutgen poc prestigiós dedicar-s’hi. El fet, però, és que els primers anys en la vida d’una criatura són crucials. I ho són perquè durant aquest període el nombre de coneixements que pot acumular una ment infantil és molt superior al que després serà capaç d’absorbir en gran part de la seva vida adulta i també perquè durant aquests anys es fixaran les bases del que serà la seva manera d’estar en societat.
La literatura constitueix una eina de formació també a aquestes edats primerenques. No és estrany, doncs, que els contes infantils, especialment els tradicionals, s’utilitzin com a vehicle per transmetre els valors (?) col·lectius de la nostra cultura i que inculquin a la quitxalla les bases del patriarcat, és a dir, la dominació masculina i, conseqüentment, la submissió femenina.
Analitzant les figures femenines joves dels contes tradicionals podem observar que insisteixen a presentar-les amb les característiques “ideals” en una relació de disparitat entre dones i homes. Aquestes característiques són la submissió, l’obediència, l’abnegació, la falta de curiositat, la dependència... I, a la vegada, els contes donen per fet que l’únic objectiu de la vida de qualsevol noia és casar-se i ocupar-se de la llar.
Així, la Blancaneus, perduda en el bosc, es converteix en la minyona dels nans i, finalment, el seu destí serà casar-se amb el príncep que la despertarà quan s’hagi menjat la poma enverinada. O el cas de la Ventafocs, que des del començament, sense oposar resistència, fa totes les feines de la casa i només és salvada d’aquest destí perquè es casa amb el príncep. Bé és cert que, en cap cas, podem saber si el príncep les ha deslliurades de fer els llits, d’escombrar i de fregar, perquè els contes s’acaben justament quan comença el matrimoni, cosa que fa suposar que, en la seva vida adulta, les noies continuaran fent les mateixes tasques que durant la seva joventut. Si no és que tenen un destí pitjor, com d’esdevé amb la protagonista de Barbablava, casada amb un assassí en sèrie.
Els contes infantils no tan sols plantegen les virtuts que ha de tenir una noia també subratllen els defectes que no pot tenir si no vol rebre un càstig majúscul. Per exemple, la Caputxeta vermella és una nena que demostra curiositat i no obeeix els consells dels grans i això la porta ha ser devorada per un pederasta, el llop. També la dona de Barbablava, pel fet de no obeir les ordres del marit és a punt de morir a les seves mans, tot i que, finalment, els germans la salven perquè agredeixen l’agressor. O la Bella dorment, que cau fulminada perquè té curiositat per saber com es fa servir un fus.
És així que, des de la infantesa, les nenes aprenen la por i la necessitat de ser protegides, aprenen a plorar, a obeir i a escoltar. En definitiva, les nenes aprenen que les dones són éssers passius i febles.
Evidentment, tots els personatges femenins, ja siguin nenes o noies en edat de casar-se són, a més de passives i obedients, extraordinàriament boniques i conscients de la seva bellesa. Aquelles noies, com les germanastres de la Ventafocs, no gaire bufones seran incapaces d’enamorar un príncep. La bellesa, per descomptat, consisteix, entre d’altres qüestions, a portar els cabells llargs, a tenir-los rossos, a gaudir d’uns peus ben petitons i a ser primes. Per això l’única que pot posar-se la sabata de cristall és la Ventafocs i l’única a qui li cap l’anell minúscul és la pell-d’ase, totes dues criatures etèries, anorèxiques avant la lettre.
Els contes tradicionals, però, no definirien la dona amb totes les peculiaritats que li atorga la mirada androcèntrica si no la pintessin també molt dolenta. La dona és un ésser malèfic han dit al llarg dels segles els pares de l’església, els científics, els filòsofs... De manera que, un cop casades, un cop adultes, ja se’n pot destacar aquesta característica intrínseca a la seva naturalesa. Amb tot, com que no seria pertinent que una mare fos dolenta, als contes tradicionals les mares han desaparegut per donar pas a les madrastres. Així, sense interferir en el rol maternal, ens pinten unes dones terriblement cruels i frívoles. La madrastra de la Blancaneus, que la fa matar perquè no vol rivals a la seva bellesa o la madrastra de Hansel i Gretel, que els deixa perduts al bosc perquè ella i el seu home puguin sobreviure a costa de la mort de les criatures.
Quan no hi ha canalla, les dones grans són simplement bruixes --la de la Llum blava o la de la Bella dorment—que, és clar, desitgen fer mal perquè és l’única cosa que les gratifica.
Els personatges masculins, en canvi, mai no surten gaire malparats, facin el que facin, ni tan sols quan pretenen tenir relacions amb la seva pròpia filla, com en el cas de Pell d’ase. Però això ja són figues d’un altre paner.

http://www.gemmalienas.com/