Mirades

"Víctimes del maltractament" d'Ester Besolí.

2012-01-09T09:05:00.000-08:00

“Víctimes del maltractament” és una exposició documental que planteja el problema de les dones maltractades en forma de denúncia social a través de l’impacte visual produït per imatges cruentes.

Els maltractaments ens provoquen, o ens haurien de provocar, la més gran indignació. Però no, encara estem insensibilitzats davant la violència domèstica perquè preferim tancar els ulls a veure els fets que mentalment no som capaços d'assimilar; restant-los-hi la importància que es mereixen.

Ens convencem a nosaltres mateixos de que són quatre casos aïllats produïts generalment en sectors marginals de la societat. Justifiquem aquests actes pensant que els maltractadors són gent problemàtica i malalta que necessita tractament psicològic. O, senzillament, neguem la seva existència en contra de l'evidència que ens faciliten els mitjans de comunicació dia rere dia.

En aquest país les víctimes de maltractaments dels últims anys superen de bon tros el nombre de víctimes del terrorisme. El país es convulsa per cada mort produïda per la confrontació d'ideologies polítiques, mentre resta impassible davant una mort produïda amb connotacions sexuals i/o sentimentals que reflexa l'abús de poder del sexe masculí respecte del femení.

¿Què no vulneren aquests dos fets la mateixa Declaració dels Drets Humans, aprovada per l’ONU el 1948?

"Tots els éssers humans creixen lliures i iguals en dignitats i en drets, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o d'altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement, o qualsevol altra classe.
Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona."

Les pintures pretenen individualitzar cada víctima, mostrant el reportatge de la seva mort cruel a mans del seu cònjuge, rescatant-lo d'entre els petits articles de la secció de successos del diari. Normalment consisteix en tan sols una columna al costat de notícies de pactes de dirigents o d’atemptats a polítics importants. Aquest retall de diari explica la mort d'una persona en quatre línies. Els cops rebuts i el patir d'un ésser humà anònim reduïts i concentrats en aquestes quatre línies, com si aquesta persona no tingués cara, ni cos, ni passat.

Amb els meus quadres aquestes persones han recuperat el rostre, el cos i les ferides infligides. I ho han fet amb dibuixos molt gràfics, remarcant molt la figura, accentuant les zones sexuals, les lesions, la sang, les marques dels cops i amb un fons fosc, gairebé tètric que mostra el dramatisme de la situació viscuda. Tot això situat al mateix pla on trobarem aquell tros de diari que ens explicarà una història que volíem ignorar i que, de cop, cobra vida en aquest moment. Perquè ella era una persona amb un futur, trencat sobtadament per una mort prematura.

Davant d’aquests quadres, la tranquil•litat mental de l'observador s’ensorra, o així hauria de ser, perquè obrir els ulls és un pas molt dur però és el primer pas a la conscienciació. I la conscienciació social és necessària per a que la violència domèstica deixi d'existir.

Ester Besolí, gener de 2012

Més informació i més imatges a
exposicionsesterbesoli.blogspot.com

Tel. 635778325 / 977581242

esterbesoli@ya.com

La Directora Ejecutiva de ONU Mujeres presenta una agenda política para poner fin a la violencia contra las mujeres: La prevención, protección y provisión de servicios es clave | Di NO - UNiTE

2011-11-29T07:13:00.000-08:00

Feu clic per conèixer el text complet:

La Directora Ejecutiva de ONU Mujeres presenta una agenda política para poner fin a la violencia contra las mujeres: La prevención, protección y provisión de servicios es clave | Di NO - UNiTE

Michelle Bachelet, Directora Ejecutiva de ONU Mujeres.

25 de Novembre - Dia Internacional per a l'eliminació de la violència envers les Dones.

2011-11-24T05:51:00.000-08:00

No és la inferioritat de les dones
el que ha determinat la seva insignificància històrica,
sinó que ha estat la seva insignificància històrica
el que les ha destinat a la inferioritat.

Simone de Beauvoir.

Amal Ramsis: “Hem tallat el cap del monstre però el cos continua al seu lloc”

2011-10-29T09:58:00.000-07:00

Aquesta és l'opinió que té la directora egípcia sobre les revoltes de la plaça Tahrir. La realitzadora va clausurar la V edició del Festival de cinema àrab i mediterrani amb el documental Prohibido, una anàlisi de la situació egípcia just abans de les protestes egípcies.

La cineasta Amal Ramsis.

Prohibit: petonejar-se a la via pública, manifestar-se, anar a veure un amiga a casa seva...

A Egipte hi ha tantes normes que és fàcil que un ciutadà o ciutadana al concloure una dia qualsevol s'hagi saltat unes quantes d'elles sense adonar-se, ja siguin escrites o bé regides pel mateix control social. Amb el documental Prohibido d'Amal Ramsis, la directora de cine ens mostra les prohibicions del país, centrant-se a El Caire, ciutat la qual un testimoni en descriu la seva fesonomia com "un dels llocs amb més reixes que he vist mai".

Ramsis pretén denunciar com amb tantes privacions els egipcis i les egípcies "arriben a autocensurar-se". El mateix treball és fruit de la clandestinitat, ja que la realitzadora es va saltar la norma que no permet rodar al carrer sense l'autorització del Govern. A Egipte “es viuen situacions inversemblants i rocambolesques com que els egipcis i les egípcies no podem filmar al carrer, però els turistes sí. Per això em vaig veure obligada a disfressar-me d'estrangera”, va confessar la directora durant la clausura de la V edició del Festival de cinema àrab i mediterrani.

Personatges com una blocaire, una directora de cine i dues periodistes, no tenen por de sortir a un documental i expressar la seva disconformitat amb el Govern de l'ex-president Hosni Mubarak. Eren tres mesos abans de la revolució àrab en què “al carrer es respirava molta tensió”. Justament el mateix dia que els egipcis i les egípcies es van congregar a la plaça Tahrir, Ramsis estava treballant en el muntatge final del documental. “Hem trucaven amics perquè baixés a la plaça però volia veure com havia quedat el treball. Vaig rebre un allau de trucades i em vaig adonar que la població havia dit prou i que s’estava bolcant al carrer".

Finalment va decidir baixar i comprovar com la plaça era a de gom a gom amb:"Nens i nenes, dones,homes, persones grans. La policia els hi tiraven gasos lacrimògens però ells continuaven a la plaça. Per primera vegada la plaça va ser nostre”.

Durant els dies que es va viure la revolta, les prohibicions que ofegaven a la societat egípcia van perdre la seva raó de ser. "Les dones van sortir de casa després de les dotze de la nit per anar a la plaça Tahrir. Les famílies estaven nervioses perquè les seves filles participaven a les protestes". A la plaça les dones es manifestaven "al costat d’islamites i ningú els hi deia res. Les relacions entre els homes i les dones durant aquells dies van ser d’igualtat”.

La primera nit de lacrimògens i morts, la directora va decidir afegir uns minuts al documental i dedicar unes línies a les víctimes. Amb una perspectiva de onze mesos després de la revolució, Ramsis confesa que només canviaria una cosa del seu documental: el text final. Perquè "vaig escriure que el sistema havia caigut i de seguida ens vàrem adonar que continuava. Hem tallat el cap del monstre però el cos continua sent allí”.

Les 'Dones d’Hesbollah' que no mostren els mitjans occidentals.

Sens dubte, el treball més colpidor del festival va ser Nisaa min Hizbullah (Dones d’Hesbollah) de Maher Abi Samra. Obra interessant per mostrar-nos una realitat oculta i difícil de filmar. Però també és sorprenent per la visió sense judicis de valors que dóna el director, per cert, ateu declarat. Així com un punt de vista que escapa dels simplismes que se sol donar des dels mitjans occidentals que presenten les dones Hesbollah com a dones fanàtiques i sense idees pròpies. El testimoni de dues militants fa miques alguns tòpics ja que ens mostra dones que raonen el perquè formen part d'Hesbollah, les seves conviccions religioses i, fins i tot, parlen dels drets de les dones i que són capaces de criticar els aspectes més discriminatoris de la seva societat.

Mujeres en el Cairo de Yousry Nasrallah

Un altre treball també ambientat a Egipte és Mujeres en el Cairo de Yousry Nasrallah en aquest cas, ens presenta un melodrama a través d'un curiós format telenovel·lesc. Hebba és una periodista rica i amb molt èxit que presenta un programa televisiu. Ella està casada amb un ambiciós reporter que li recomana que no es fiqui en política per no perjudicar la seva carrera professional. Hebba començarà a fer entrevistes a dones de diverses classes socials que han patit les conseqüències d'una societat masclista. Ben aviat, Hebba s'adona que s'ha ficat en un terreny minat i que parlar de dones sí que és parlar de política.

Escrit per Anaïs Barnolas.

http://www.laindependent.cat/

El Nobel de la Pau premia la lluita de les dones per la pau.

2011-10-07T06:11:00.000-07:00

Ellen Johnson-Sirleaf, Leymah Gbowee i Tawakul Kerman.

* Ellen Jognson Sirleaf, de 72 anys, és la primera dona africana triada democràticament per presidir Libèria i espera renovar mandat en els propers comicis.

* L'activista Leymah Roberta Gbowee, de 39 anys, va organitzar el moviment pacifista que va aconseguir posar fi a la segona guerra civil al mateix país en 2003, la qual cosa va permetre l'elecció de Jognson Sirleaf en 2006.

* Tawakkul Karman activista i política iemenita que s'ha destacat per la seva lluita pels drets humans, i que lidera el grup de Dones Periodistes sense Cadenes, creat en 2005.

Rebecca Joshua Okwaci.

2011-08-18T11:14:00.000-07:00

Periodista, activista, madre y revolucionaria, Rebecca Joshua Okwaci, se ha nutrido de cada aspecto de estas identidades para servir a la paz y el empoderamiento femenino en su país, Sudán.

“La paz es posible. Hemos dado pasos importantes que no se pueden perder. Ha llegado el momento de invertir en las mujeres para que sean protagonistas de la reconstrucción y de la estabilidad”

Periodista y Secretaria General de la organización Acción de Mujeres para el Desarrollo (WAD). Su trabajo y sus esfuerzos en la resolución del conflicto de su país, Sudán, y sus intentos por reconciliar los grupos del Norte y del Sur han sido reconocidos por diversas instituciones y la organización a la que pertenece, Empoderamiento de las Mujeres Sudanesas para la Paz, ha sido incluida en la lista de las 1000 candidatas para el premio Nobel de la Paz.

Rebecca es una mujer con identidades múltiples: es una periodista, una activista, una madre y una revolucionaria. Se ha nutrido de cada aspecto de estas identidades para servir a la paz en su país. La historia contemporánea de su país, Sudán, se caracteriza por constantes conflictos, guerras civiles y crisis humanitarias, como en el caso de la región de Darfur.

Para Rebecca Okwaci, no cabe duda de que las mujeres fueron las principales afectadas por la guerra entre el Norte y el Sur del país. Han sufrido repetidas y sistemáticas violaciones, han perdido sus hogares y a miembros de sus familias. Han tenido que asumir nuevos roles como cabeza de familia sin poder heredar las tierras ni tener acceso a los servicios de salud y educación. Se encontraron en el medio de un campo de batalla y no les quedó más remedio que huir de Sudán.

“Las mujeres sudanesas tuvimos que huir a Nairobi (Kenia). Llorábamos mucho pensando que este país que estábamos dejando era nuestro país. Pero llegó un momento en el que pensamos que ya habíamos llorado suficientemente y que era hora de pasar a la acción”, cuenta Rebecca.

“A pesar de todos los problemas a los que tuvieron que enfrentarse, las mujeres sudanesas nunca fueron unas víctimas pasivas”, dice Rebecca. Además, muchas fueron las que habían dejado el país no únicamente para acompañar a sus maridos sino también para luchar por la libertad, la democracia y la justicia. Rebecca cuenta cómo las mujeres en el exilio empezaron rápidamente a crear redes y organizaciones no gubernamentales, a ambos lados de la frontera, para contrarrestar pacíficamente el conflicto bélico.

Rebecca ayudo al establecimiento de diversos organismos como Sudanese Women’s Voice for Peace (Voz de las Mujeres Sudanesas para la Paz, SWVP), Sudanese Women Association (Asociación de las Mujeres Sudanesas) en Nairobi, Sudanse Women Empowerment for Peace (Empoderamiento de las Mujeres Sudanesas para la Paz) y finalmente, Women Action for Developpement (Acción de las Mujeres para el Desarrollo, WAD).

Con la ayuda de las organizaciones y de sus miembros, Rebecca pudo llegar a las “raíces del problema”. Con programas de sensibilización, los miembros de la organización SWVP fueron a las zonas de conflicto para dar a las mujeres la oportunidad de hablar sobre lo que significaba la paz para ellas. “Muchas veces pensamos que la paz consiste en acuerdos firmados, en el cese de las hostilidades y del uso de las armas, pero las mujeres tienen enfoques diferentes sobre la paz. Muchas de ellas hablan de agua potable, de comida para sus hijos e hijas, de un techo, del cese de los bombardeos aéreos. Estas reivindicaciones eran lo que entendíamos por ‘la voz de las mujeres para la paz”.

El objetivo de la organización era animar a las mujeres a ser participantes activas del proceso de construcción de la paz. Como secretaria general de la WAD, Rebecca Joshua Okwaci intentó desarrollar actividades con las organizaciones de base y con las autoridades políticas. Organizó visitas sobre el terreno con grupos del Norte y del Sur del país y puso en marcha talleres de formación sobre resolución de conflictos, negociaciones, liderazgo y sensibilización sobre la paz para mujeres de los campos de refugiados en Sudán y en Kenia.

Cuando Rebecca y sus compañeras vieron que las negociaciones no llevaban a ninguna parte, decidieron tomar parte en ellas directamente. Convencieron al Movimiento de Liberación del Pueblo de Sudán, un movimiento revolucionario del Sur de Sudán, para que nombrara un grupo de mujeres como delegadas formales. Al principio fue muy difícil. Tenían que ubicarse dentro de un partido político que no quería saber nada de temas de género y, cuando ellas intentaban abordar el tema, tenían que enfrentarse a unos políticos que las intimidaban y abusaban de su falta de experiencia.

A pesar de eso, su contribución fue enorme. Desarrollaron una agenda mínima de cuestiones relativas a las mujeres, trabajaron entre los partidos para llegar a puntos de compromiso, mandaron mensajes muy determinados al mediador en el conflicto. Con el paso del tiempo, aumentaron su experiencia, su sabiduría y, por lo tanto, su influencia.

Gracias a sus esfuerzos, los acuerdos de paz, firmados en el año 2005 entre los diversos grupos políticos y el Gobierno sudanés, reconocieron la igualdad de derechos entre hombres y mujeres, y la necesidad de adoptar medidas a favor de las mujeres.

Para Rebecca, las mujeres sudanesas han sido un elemento clave en las negociaciones para la paz entre el Norte y el Sur del país. Han contribuido de manera vital a la implementación de los acuerdos de paz y a la resolución del conflicto en Darfur.

En la actualidad, Rebecca quiere realizar su sueño y establecer un servicio de radio independiente que abordaría las temáticas relativas a la paz, la educación cívica, la participación en la toma de decisiones y los derechos de las mujeres a participar en los foros de debates. Después de 20 años de lucha y a pesar de todo lo que ha sufrido y ha tenido que sacrificar, Rebecca dice: “Tengo la sensación de haber nacido para hacer lo que estoy haciendo”. Si todo lo que ellas y sus compañeras han hecho está dando sus frutos, entonces, dice ella, “estoy orgullosa de mi pasado. Y estoy también orgullosa de mi futuro”.

http://periodismohumano.com/

Musulmana "a mi manera".

2011-07-26T07:48:00.000-07:00

He perdido la cuenta de todas las veces que he escuchado la frase “tú eres musulmana, pero a tu manera” o “eres una musulmana light”. Incluso hay quien considera que no soy “una musulmana al uso” y los que van más allá al afirmar que “no soy una musulmana de verdad”. Evidentemente, subyacen unas ideas encubiertas que otorgan una muestra de la visión estereotipa artificialmente construida de lo que supone ser una mujer musulmana.

Marie Laure Rodrigues Quiroga, presidenta de la Unión de Mujeres Musulmanas de España.

No hay nada nuevo en la manera en cómo se observa el islam. Nadie puede negar que existe una tendencia histórica, propia del corte europeo, de reflexionar sobre el mundo islámico incapaz de superar el marco previamente construido en torno a argumentaciones subjetivas, prejuiciosas o interesadas.

La visión “objetiva” de la condición de las musulmanas se encuentra tan ideologizada que es difícil encontrar un discurso científico limpio de aseveraciones imparciales, y que garanticen esa racionalidad propia de las disciplinas empíricas. Raro es el medio que profundiza en la civilización islámica, menos aún que rescate y destaque la aportación femenina en el conjunto de la historia desde un aporte sociológico, político, de la literatura o la jurisprudencia.

Recientemente finalizaba un estudio en el que intentaba recoger la manera en cómo la prensa española va construyendo el rol de la mujer y el hombre musulmán. Independientemente de la línea editorial del mismo, existe una tendencia a cumplir con una imagen estereotipada del hecho de ser mujer y hombre en el islam. Así, el cien por cien de las noticias viene a cumplir con el tópico que considera a la mujer como víctima y al hombre como el causante opresor de la discriminación de género y la violencia. No se puede negar que existe una parte real en esta visión y que el islam es utilizado como el valedor de la injusticia de género.

Ahora bien, existe otra dimensión alternativa que no ocupa el protagonismo que se merece, donde mujeres y hombres viven en una esfera de igualdad y libertad. Los medios de comunicación juegan un papel importante en la construcción de discursos de la opinión pública. Existe una predisposición a centrarse en las costumbres de grupos inmigrados para convertirlas en debate, especialmente para mostrar la vulneración de los derechos de las mujeres musulmanas. Así, en este estudio concluía que el 98 por ciento de las noticias se habían centrado en la vestimenta de ellas.

El 2 por ciento restante se centró en la lapidación, mutilación genital o crímenes de honor. De las 88 veces que fui consultada por diferentes medios en este mismo periodo de estudio, en 83 ocasiones fui solicitada para opinar sobre la vestimenta de la mujer, una sobre lapidación, otra sobre mutilación genital femenina así como la prohibición de la apertura de una mezquita y en dos ocasiones sobre feminismo islámico. Las musulmanas quedamos reducidas a una visión victimista. Si ejerces la libertad de elección, expresión y convicción, dejas de cumplir con el rol fabricado para las musulmanas y, por lo tanto, lo eres, pero a “tu manera”.

http://mlaurerodriguezquiroga.wordpress.com/

Francesca Camps: «Combato les falsedats sobre els immigrants»

2011-05-25T14:17:00.000-07:00

Per a Francesca Camps (Granollers, 1948) les hores del dia tenen gust de poc des que es va prejubilar fa tres anys. Té moltes devocions i una sola obligació: anar a la piscina. Participa en tallers literaris, en grups de dones, canta en una coral i el cap de setmana ajuda en l'empresa d'uns amics. A més, fa voluntariat. La curiositat l'ha portat a fer un curs per convertir-se en un dels 300 agent antirumors que ja hi ha a Barcelona.

—¿Què és un agent antirumors?

—¡Uff! És una persona conscient de la manipulació de certs sectors amb col·lectius mal vistos socialment. L'agent rebat i combat, amb arguments i dades, rumors i falsedats que diu i té la gent sobre immigrants i homosexuals.

—¿Què porta una persona a apuntar-se a un curs contra el rumor?

—A més d'una actitud personal, en el meu cas, la curiositat. Hi vaig anar i em va atrapar el que explicaven.

—¿Hi va haver algun detonant?

—Un correu electrònic que vaig rebre. Deia que una família d'aquí volia assegurar la noia marroquina que netejava casa seva i que l'empleada s'hi negava perquè deixava d'ingressar els 3.000 euros al mes que rebia d'ajudes públiques. Això em va descol·locar perquè evidentment era un rumor infundat. I vaig pensar: ¿Quina necessitat té aquesta noia de netejar cases si cobra 3.000 euros al mes?

—¿Aquesta va ser la seva primera intervenció com a agent antirumors?

—No. La primera va ser una investigació que vam fer alumnes del curs sobre qui rebia les beques dels menjadors escolars de Barcelona.

—¿I qui les rep?

—Només un 20% de les beques són per a immigrants. La resta, per a la gent d'aquí. Són dades públiques. Així desmentim el tòpic tan estès que les beques les reben els immigrants.

—¿Com van administrar la dada?

—Vam enviar un e-mail als amics.

—A la Barceloneta, el seu barri, ¿ja ha hagut de parar els peus a algú?

—Sí, al mercat. Un comerciant va comentar que havien de fer tornar tots els immigrants al seu país.

—¿I què li va contestar vostè?

—Li vaig respondre: 'Quan els immigrants vénen a comprar no et queixes'.

—També li deuen haver provocat nàusees els discursos racistes de la passada campanya electoral.

—Em semblen inhumans, sobretot perquè es dirigeixen a col·lectius que en la seva època van haver d'emigrar. I em fa molta ràbia que no siguin capaços de discernir.

—La por els guanya.

—Per això basen el discurs en el temor i es dirigeixen als que tenen por de perdre les poques coses que tenen. Quan tinguin el poder, els immigrants els exigiran, com fa qualsevol altre grup, millores socials. I llavors s'enfrontaran als que els han elegit, als seus partidaris, perquè ningú es creu que enviaran els immigrants en pastera al seu poble.

—Però, mentrestant, cala el discurs de polítics del PP que afirmen que els immigrants porten malalties.

—Aquests polítics el que han de saber és que les malalties les van estendre els pobles conquistadors: espanyols, italians, francesos... Entrar a analitzar aquest discurs és donar-li la importància que no té. Aquests polítics només busquen el poder sense importar-los els mitjans.

Francesca Camps.

Publicat per Teresa Perez, Barcelona.

www.elperiodico.cat

RAP CONTRA EL RACISMO

2011-05-18T09:08:00.000-07:00

UNEIX-TE A LA CAMPANYA!

http://www.rapcontraelracismo.es/

La trampa del vel: el mocador, el niqab i el debat amb el feminisme.

2011-04-28T09:32:00.000-07:00

En els últims deu anys s'ha produït un important procés de hijabització o extensió del hijab entre les musulmanes, acompanyat molt recentment per certa expansió del niqab (conegut com burca). Alhora, aquestes peces han passat a ser un element polític de primer ordre, tant dins com fora del món musulmà.

La seva regulació és un assumpte d'Estat en els països europeus d'immigració, així com en una part dels països musulmans. En tots els casos, el seu ús es debat acaloradament des del punt de vista de la política, de la integració de les minories, de la construcció nacional i comunitària i per descomptat, del feminisme.

La qüestió és: per què tanta importància? ¿Què és el que hi ha darrere de les discussions i conflictes sobre el mocador? Què discursos circulen i quins objectius tenen? Què passa amb la construcció de les dones que hi ha sota de l'obligació de cobrir-se el cap? Què pot dir el feminisme de tot això?

Els conflictes relacionats amb el mocador s'han donat a Espanya dins d'escoles i instituts, on hi havia noies escolaritzades que el portaven. El primer cas es dóna a la província de Madrid el 2002; el segon a Girona el 2007; el tercer a Madrid el 2010 i el quart a Galícia el 2011.

En els dos primers, les noies no van haver de deixar el centre, mentre que en els altres dos van ser expulsades després d'una sèrie de moviments i de pressions sobre diferents instàncies implicades. Excepte en el cas de Girona, els governs autònoms implicats, la Comunitat Autònoma de Madrid i la Junta de Galícia, van apostar fortament per l'expulsió de les noies.

És important destacar que no es tracta de la primera vegada que hi ha una noia amb mocador en una escola o institut, sinó que es converteix en un cas perquè algun responsable de l'establiment escolar decideix que l'hijab i l'educació són incompatibles. També a 2010 la secretària dels populars catalans va portar una proposta al Senat per instar al govern a prohibir el niqab, que va ser aprovada en aquesta instància, però rebutjada al Congrés dels Diputats.

El Parlament de Catalunya tampoc va aprovar la seva prohibició aquest mes d'abril. Mentre tant, un grapat de municipis a Catalunya, un a Màlaga i un altre a Madrid, han prohibit portar el niqab a les dependències municipals, tot sovint amb el suport no només de dretes i extremes dretes, sinó del Partit Socialista.

Tant les expulsions de les escoles per causa del mocador com la prohibició del niqab suposen una tragèdia per a les persones que les pateixen-de manera manifestament il•legal-i creen tot un clima de desassossec i incomoditat per a les noies musulmanes i el seu entorn. Essent musulmanes, estan potencialment fora de la llei si decideixen fer servir el mocador. Així se les percep: entre víctimes i fanàtiques.

Però, si les regulacions del mocador i del niqab tenen com a finalitat la seva restricció a Europa, en altres contextos les dones són obligades a portar-los, com passa a l'Iran o a zones de l'Afganistan, Aràbia Saudita, Gaza o Txetxènia. A més, cal considerar molts altres contextos del món musulmà en què les dones són atacades per grups "incontrolats" que les obliguen a cobrir-se. Ambdós tipus de regulació, la que obliga i la que restringeix, tenen un objectiu comú, que és la dominació de les dones per mitjà de l'aplicació sobre els seus cossos de normatives legals (normativització).

D'aquesta manera, es pot dir que hi ha un doble eix de dominació de les dones musulmanes: el patriarcal i el de la islamofòbia. En el primer, el mocador pot esdevenir una eina - la més evident-de control de les dones, que habitualment s'acompanya d'altres restriccions a la llibertat. En els països o grups on el mocador és obligatori o altament recomanable, les dones depenen jurídica i socialment dels homes. El mocador és el símbol visible d'aquesta manca d'autonomia.

El segon eix de dominació es dóna en països on els musulmans són una minoria. Aquesta islamofòbia utilitza l' hijab com a icona de la diferència cultural i com a prova de la inferioritat dels musulmans. Regulant l' hijab, els països no musulmans troben una excusa per restringir els drets de les minories musulmanes en el seu conjunt.

D'altra banda, la prohibició del niqab estableix consensos des de les dretes, criminalitza les dones que el porten i les portadores potencials. El feminisme crític confronta aquí un important dilema que no està resolt ni tan sols en el sentit de poder articular un discurs informat i militant sobre el tema, de manera que inclogui l'atenció a les dones que decideixen portar-lo o que lluiten contra ell sense per això donar suport el patriarcat o el racisme antimusulmà.

D'una banda, les perspectives "salvadores", que concentren la seva acció en l'emancipació de les dones musulmanes tot arrabassant el mocador per "alliberar-les" de la seva pròpia cultura poden estar servint perquè les dretes i algunes" esquerres "sostinguin una posició clarament islamòfoba i antiimmigració; de l'altra, la interpretació de l' hijab i el niqab únicament com a formes de resistència cultural pot portar-nos a passar per alt les consideracions patriarcals que poden estar a la base de la construcció del cos de les musulmanes com una cosa que ha de ser ocultada, legislada i controlada.

En aquest sentit, seria molt positiu propiciar debats seriosos entre el feminisme crític i les dones musulmanes que parlen des del que defineixen com a feminisme islàmic. Aquest debat no s'ha produït encara per al cas espanyol. Podria ser, com va dir de manera provocadora Ndeye Andújar de la Junta Islàmica Catalana en al darrer Congrés de Feminisme Islàmic, celebrat a Madrid, que el futur del feminisme passi també pel feminisme islàmic. Però, el que és ben segur és que el futur del feminisme islàmic ha de passar pel feminisme.

Escrit per Àngels Ramírez, autora de La trampa del velo (Editorial Catarata).

http://www.laindependent.cat/

Les races que hi ha en aquest Món per Fabiola Llanos.

2011-03-22T11:12:00.000-07:00

El genetista europeu Cavalli-Sforza, diu en diverses de les seves obres que el concepte “raça” s'usa moltes vegades com a sinònim de nació o poble, la qual cosa crea una enorme confusió. Consulto al científic perquè de vegades també tinc molts dubtes sobre les diferències i semblances de les persones i sobre com ho plantegem des dels mitjans de comunicació.

Cavalli-Sforza assenyala que hi ha una definició de raça que versa així: “conjunt dels individus de raça animal o vegetal que es diferencien d'altres grups de la mateixa espècie amb un o més caràcters constants i transmissibles als descendents”.

D'aquesta definició, el que més crida l'atenció és la paraula “constants”, doncs no existeix “constància” que satisfaci. Ara per ara, és difícil distingir el nombre de “races” que hi ha a la Terra: es poden identificar (segons autors) de 3 a 60 i més. Totes les classificacions són igual d'arbitràries, doncs quan passem gradualment d'una població a una altra propera, els caràcters (fenotips) solen variar de manera gradual i contínua: no és molt fàcil diferenciar persones marroquines, d'algerianes, egípcies, romaneses, afganeses, gregues, espanyoles o italianes. Qui no s'ha fixat que a una dona nepalesa, la pots agafar, posar en un avió amb robes i abillaments, portar-la a ple altiplà andí i fer-la passar perfectament com una “aborigen” aymara, inca o quechua?

Però està dins de la nostra limitada naturalesa l'intentar classificar-ho tot, fins i tot a grups d'innombrables persones (els suecs són rossos, els romanesos lladres, els xinesos treballadors, els italians virolats…), per fer de les nostres vides, reflexions i territoris, una mica més fàcil de portar, comprendre i defensar. És cert que hi ha alguns dels nostres caràcters que es conserven d'acord al nostre origen (el meu cabell, per exemple és totalment sudaca) i que es poden manifestar tant per semblances genètiques, com per identitats culturals, unes tradicions comunes, un llenguatge comú o una unitat política.

Des que la humanitat va començar a comercialitzar, a conquistar, a “desplaçar-se”, ja anés en caravel·les, en vaixells transatlàntics atestats d'irlandesos i escocesos, o en vaixells de boga, en “pasteres amb ales” (jo em vaig venir en una), o altres mitjans de transport, aquesta realitat canvia a passos engegantits. Les característiques genètiques i culturals “locals” són cada vegada més invisibles.

Segurament hi ha moltes persones que coincideixen amb mi en què és bastant difícil definir “raça” i per moltes altres -com jo- no és creïble el concepte en si, però hem de reconèixer que sobre la base d'ell i vam crear en l'o no, s'han dut a terme diverses causes darrere de la defensa d'una raça determinada, que casualment sempre és millor que les altres. Tant hem sentit sobre els “pobles triats”, que hi ha els qui l'hi acaben creient. Fins i tot entre nosaltres.

A això se li diu “racisme”, que es caracteritza per creure que la “raça” pròpia és millor que totes les altres i els qui ho creuen es preocupen per la “puresa” del seu tresor guardat en la seva càrrega genètica.

Aquest fenomen, tan humà, desconeix que cada població, per petita que sigui, és variable. En l'ésser humà, aquestes diferenciacions senzillament no existeixen: la puresa genètica seria un exercici científic i megalomaniac en el qual la descendència solament s'hauria de produir entre parents mes propers, la qual cosa biològicament és contraproduent i inviable per a l'espècie (humana). Genèticament parlant, la salut de la nostra espècie es basa en el mestissatge, doncs de el “encreuament” sorgeixen persones més resistents, culturalment i genètica.

Que els qui siguin originaris de escandinavia siguin més rossos, o que els àrabs siguin gairebé tots bruns no vol dir que siguin “purs”, sinó que les condicions de la naturalesa produeixen aquesta variació del fenotip de la població. La població flamenca per exemple (de Bèlgica, no d'Andalusia) és més bruna que la d'Holanda, per la invasió espanyola que va durar centenars d'anys, i culturalment, els flamencs (no les aus) són equivalents als holandesos, i no als castellans.

Invasió darrera d’invasió, imperi darrera d’imperi, hem vist com el poder ha anat passant d’un poble a uns altres... Quin ha estat el millor? L'única cosa que es pot desprendre és que èxit i poder van agafats de la mà. La sensació d’eufòria per “pertànyer” a la “millor” nació del món o estar en un grup selecte d’elles, pot portar a pensar a la població que la conforma que la superioritat és alguna cosa propia del seu poble, lògicament, objectiva, innata, intrínseca i permanent, quan en realitat és només un cúmul de circumstàncies socioeconòmiqes i culturals efímeres.

Del racisme la línia cap a la xenofòbia és invisible i és una síndrome social previsible: por i odi als estrangers, als quals són diferents (aquí també cap la misogínia, però aquest és un altre tema) i la població es determina a si mateixa a l’enfrontament, a nivells de neurosis generalitzades, gelosia, enveja, etc. a força dels prejudicis generats davant axiomes que ja coneixem i que àdhuc a dia d’avui existeixen.

Aquest 21, dia internacional de l’eliminació de la discriminació racial, és un oasi en el descontentament general de la població, que assumeix –axiomàticament- que els problemes que avui afecten a Espanya i Europa, són provocats per els qui -casualment- menys poder de decisió tenen per jugar al joc de les democràcies del lliure mercat. La desocupació, l’absència de l’estat del benestar o l’anihilament del mateix fa que sorgeixi el desig de rescabalar-se amb un “boc expiatori”, que usualment és la baula més feble de la cadena i és clar que les persones nouvingudes usualment estan en condicions d’inferioritat.

Existeix cura per a aquesta malaltia del descontentament i de l’odi? Per descomptat: l’educació amb finalitats preventives, a manera de profilaxi davant un desastre social.

He volgut fer aquesta reflexió, com a “nova catalana”, perquè avui i no només el 21 d’aquest mes la població Palestina, la del Sàhara, comunitats indígenes desplaçades, persones migrades criminalitzades i estigmatitzades no poden creure a cegues en aquesta primera esmena de la declaració Universal dels DDHH que versa sobre la llibertat i igualtat en dignitat i drets de les persones. S’han de generar les garanties per creure que pot haver-hi migració de Sud a Nord, d’est a oest i no tan sols de nord a sud i d’occident a orient.

Fotografía de Fabiola Llanos

Si ni tan sols es poden equiparar drets, llibertats i dignitats entre els homes i les dones de les mateixes societats, com s’espera que això succeeixi entre diverses societats?

Mentre tinguem la falsa idea que uns altres i unes altres han vingut a quedar-se amb el nostre (o vostre) i apropiar-se del que per dret ens (us) correspon, gens canviarà.

http://www.laindependent.cat/

2011-03-04T03:04:00.000-08:00

Fatima Sounssi: "Vull mostrar allò que té de positiu la immigració".

2011-03-03T23:45:00.000-08:00

"Sóc francesa de nacionalitat, però també em sento marroquina culturalment i fins i tot, en molts aspectes, barcelonina. He tingut la sort de conèixer, gaudir i formar-me amb una doble cultura. Per això jo vull ara mostrar allò que té de positiu la inmigració".

Fatima Sounssi

Les paraules de Fatima Sounssi, que va néixer al Marroc i als 8 anys es va traslladar a París, expressen clarament que moltes persones es poden sentir de diversos llocs alhora, i no poden triar un o l’altre. A París, Fatima es va llicenciar en Llengües Estrangeres Aplicades (Civilitzacions Orientals) i es va diplomar en Màrqueting.

Va treballar durant més de 10 anys en el sector de les telecomunicacions, i és allà on va conèixer un basc que més tard es convertiria en el seu espòs. Ja casats i amb dos fills, es van traslladar a Barcelona, on Fatima desenvolupa ara una interessant tasca com a emprenedora cultural. Ella és la protagonista del segon perfil que publiquem, en co-producció amb l’Associació Món Comunicació, sobre les noves catalanes “lidereses” en els seus respectius àmbits.

Trobava a faltar colors i la diversitat cultural.

Quan al setembre del 1999 la Fatima va arribar a Barcelona, li va impactar molt la Diagonal, tan llarga, amb les seves cases modernistes i fins i tot la va trobar exòtica, amb les seves palmeres, “que per a mi són el símbol del desert, de llocs situats més al sud”.

“També em va resultar extrany que aquí es celebrés la festivitat de Reis qüasi més que Nadal. Però, sobre tot, em va semblar un país monocolor; trobava a faltar colors, olors, diversitat de cultures”, explica.

Va decidir venir a Catalunya arran d'un canvi de vida, que va sorgir gairebé per casualitat. “El meu marit i jo vivíem a París. A ell li van oferir un treball interessant a Barcelona i jo tenia ganes de conèixer una altra ciutat; a París estava acostumada a estar amb gent de tot el món: pakistanesos, xinesos, tibetans, marroquins, algerians…Per a mi passar del barri jueu al barri àrab o al barri xinès era totalment normal i corrent”.

Barcelona em va encantar, però vaig trobar a faltar alguna cosa. Poc a poc em vaig adonar que començava a buscar llocs que em recordaven la multiculturalitat de París: un restaurant pakistanès, un espai on practicar tai-txi, o on rebre un massatge ayurvèdic”. Llavors va començar a pensar i a buscar una dedicació amb la qual pogués fomentar el coneixement de la multiculturalitat: “Si jo necessitava aquest tipus d'informació, potser també els hi passava a d’altres persones”. I així va ser com va crear l’empresa “Atmosfera Oriental”.

Eixos de la presència oriental: gastronomia, cultura i art.

El seu primer projecte va ser la web d’Atmosfera Oriental, un mitjà de divulgació de les ofertes econòmiques i culturals orientals a Espanya, que va crear amb l'objectiu de mostrar la presència oriental a través de tres eixos: la gastronomia, la cultura i l'art ”perquè considero que aquests eixos constitueixen les principals vies de coneixement d'una cultura, són espais de trobada amb els altres”.

En aquesta pàgina web s’anuncien ofertes diverses d’arreu de l’Estat Espanyol. Els que tenen un negoci poden promocionar-se de dues maneres: la primera, totalment gratuïta, ofereint una presència a Internet, i l’altre, de pagament, oferint poder anunciar-s’hi amb fotos, amb un perfil més complert. A més hi inclou una completa agenda d'esdeveniments culturals.

Fatima destaca d’aquest espai el diccionari mitjançant el qual s'intenta explicar conceptes com el budisme o l'islam i a on apareixen personatges, músics o literats coneguts. És un espai dinàmic, que es pot consultar de manera oberta, i una base de dades a la qual Fatima, segons reconeix, hi dedica menys temps del que voldria.

Fatima Sounssi - Fotos de: Món Comunicació

De mica en mica la Fatima ha vist derivar la seva activitat cap als camps on més pot ajudar la gent en la mesura de les seves possibilitats: donant consells, orientacions i poc a poc s’ha anat acostant cada vegada més cap al món associatiu de les dones. Fa tres anys es va apuntar a una llista online de dones executives i professionals, EOL, i va descobrir l’inmens treball que feien les dones i les associacions de dones en el camp que més li interessava: la promoció d’altres punts de vista. “La idea és enviar un missatge que digui que la immigració no vol dir la gent que ve de fora per treure’ns la feina o el pa de la boca”.

El que passa, segons ella, és que es veu molt més la part negativa que la positiva. I per això li agrada mostrar allò que té de positiu la immigració, i el món associatiu li va permetre desenvolupar aquest projecte. El 2008 va constituir, amb dos socis més, l'Associació Orientalia per a la fusió cultural. Entre els projectes més impactants, cal esmentar el Festival El Món a Barcelona, en col·laboració amb associacions d'immigrants de diferents orígens a Barcelona.

El món d’Orientalia.

En el marc d’Orientalia, va començar a tenir contacte amb altres associacions, entre elles Interculturalitat i Convivència, que fomenta la convivencia amb la gent gran. Amb aquesta entitat va promoure la coordinadora, juntament amb d’altres petites associacions de diferents comunitats presents a Barcelona (xinesa, africana, russa, eslava ...) que va donar lloc al Festival El Món a Barcelona, del qual ja s’han celebrat dues edicions. Orientalia és ara el motor d'aquest projecte, que descriu com “un espai, un esdeveniment multicultural, multicolor, que acosta les persones; per exemple, dones pakistaneses parlant amb dones del Senegal; s'acosten i, finalment, a poc a poc, van descobrint la cultura de l'altra”.

Els eixos del Festival són de nou la gastronomia, la cultura i l'art. Es realitzen diverses activitats, com exposicions i tallers, i també concerts on participen músics de diferents parts del món, residents a Barcelona, i als quals se’ls proporciona un espai privilegiat, el de la Plaça del Rei, on poden donar-se a conèixer.

Orientalia també ofereix un servei de càtering per a esdeveniments especials i treballen molt amb l'Asefor (Associació de Dones Pakistaneses) i també amb les dones coreanes.

Al 2009, el Museu d'Història de Barcelona va fer una crida a les associacions d'immigrants de la ciutat, entre elles Orientalia, per tal d’apropar les comunitats estrangeres al patrimoni arquitectònic de Barcelona. A partir de llavors han desenvolupat una col.laboració que ha anat creixent. L’any passat van organitzar una sèrie de visites a diferents espais de la ciutat on el museu va posar a la seva disposició uns guies per fer la visita guiada i “nosaltres vam cercar persones d’altres comunitats que vulguessin veure aquests espais, com ara l’exposició sobre Cerdà, en el marc de la qual es va aprofitar per comparar el creixement de Barcelona amb el d’altres ciutats mediterrànies com ara Tànger o El Caire, que van viure una obertura semblant però que després, per diferents raons, han seguit un altre camí”.

Construïnt un marc de convivencia conjunt.

Fatima creu que ha contribuït a mostrar una altra cara de la immigració marroquina: “Sóc filla d'una immigrant marroquina i em considero avui ciutadana barcelonina, i per això vull crear un espai de trobada entre els barcelonins i barcelonines i les persones provinents d'altres llocs del món; trobada de cultures i de respecte en la convivencia”.

“Aquí sovint es veu la immigració com una onada de nouvinguts que arriben amb costums diferents i es viu com una mena de confrontació. Una vegada un taxista em deia: no entenc els àrabs, que a la mesquita besen el terra, quina bestiesa! No es pot parlar d’allò que no es coneix i per això hi ha molta feina a fer en aquest sentit”, expressa Fatima de manera contundent.

Però la nostra entrevistada remarca que també hi ha feina a fer cap a les persones inmigrades; “també aquestes han de fer un esforç per adaptar-se: conèixer els costums, l'idioma… tenen drets, però també tenen obligacions i han de conèixer les lleis del país i respectar-les”.

“Benvinguda la immigració, que aporta molt, sempre que estiguem tots d'acord i funcionem amb les mateixes regles, sense desigualtats i dins d'un marc de convivència construït de manera conjunta”.

Escrit per Món Comunicació.

http://www.laindependent.cat/

2011-02-17T14:48:00.000-08:00

Estem assistint, d’un temps ençà, a un increment descarat del racisme a tots el àmbits socials, polítics i legislatius, que pot arribar a tenir unes conseqüències gravíssimes pel que fa a la retallada de drets i llibertats, i, molt especialment, com a atac directe als drets humans i al mateix sistema democràtic.

En un context de crisi econòmica que crea incertesa en la societat, la utilització interessada del missatge de la por i de la inseguretat està fent la ciutadania cada cop més permissiva davant una retallada sense precedents dels nostres drets i de les nostres llibertats.

Les vulneracions de drets es donen a tots els nivells:

A nivell europeu, amb l’aprovació de la Directiva de la Vergonya i l’expulsió de ciutadans i ciutadanes romaneses únicament pel fet de ser gitanes.

A l’Estat Espanyol, on mantenim centres de retenció i expulsió de persones que no han comès cap delicte, que anomenen Centres d’Internament per a estrangers (CIES) i que no són altra cosa que una versió light dels camps de concentració –i a Barcelona en tenim un, amagat a la Zona Franca.

A Catalunya, on som pioners de les mesures encaminades a criminalitzar la immigració com les normatives que mesuren les penes segons la nacionalitat de l’infractor. I no seria d’estranyar que tinguéssim l’ingrat privilegi d’exportar, a la resta de l’Estat, l’experiència del primer partit feixista i xenòfob de la democràcia postfranquista.

I a molts municipis, on malauradament es pateix el discurs inflamat i irresponsable de determinats líders d’opinió i partits polítics que estan dividint el veïnatge. Quin tipus de societat i de democràcia estem construint, si l’exclusió és la base de les polítiques dels que ens governen?

Constatem amb consternació que en el nostre país està prenent forma i guanyant seguidors el monstre de la intolerància.

Si continuem abonant el discurs de la por i de la inseguretat, si continuem estigmatitzant una part de la població a causa del seu origen, forçosament acabarem repetint un dels capítols més nefastos del passat europeu i constatarem , una vegada més, que el racisme mata.

Ara és el moment de trencar aquest silenci còmplice davant la vulneració de drets. Ara és el moment de recordar aquella Europa que es va alçar per dir MAI MÉS! Ara, que encara hi som a temps, és el moment de rebutjar discursos excloents i de construir una societat basada en la igualtat de drets i d’oportunitats per a tothom que asseguri la convivència i el bon veïnatge entre totes les persones.

Ara no és moment de vacil·lacions ni de mitges tintes; ara no és moment de mirar, amb els braços plegats, com es van deteriorant la democràcia i la convivència. Tant culpable com el xenòfob, és la persona que mira cap a una altra banda davant l’acció del racista.

I és per això que SOS Racisme fem una crida el proper 19 de març a tota la ciutadania catalana per manifestar el nostre rebuig a la situació actual; per fer palès que apostem per una societat justa i inclusiva, per la igualtat de drets i d’oportunitats; perquè volem viure i conviure en plena harmonia. En definitiva, per una plena i real democràcia.

http://sosracisme.org/diguemprou/

Nawal El Saadawi: ”Asisto todos los días a las manifestaciones!”

2011-02-04T04:08:00.000-08:00

Dice la famosa escritora egipcia Nawal El Saadawi, en una entrevista telefónica con Sholeh Irani, domingo en la tarde.

Nawal El Saadawi está llena de alegría. No la he escuchado tan esperanzador y vibrante en muchos años:

- Yo estoy feliz! Tengo 80 años y estoy tan feliz por la experiencia de estos días. He soñado con esto! Poder participar en la revolución. Asisto a las manifestaciones en la calle todos los días.

¿Deberíamos estar preocupados por los fundamentalistas musulmanes? Aquí, en Occidente se les advierte de su ocupación del poder potencial?

– ¡No! No tenemos miedo de los fundamentalistas islámicos. Deben de saber que millones de hombres y mujeres están en las calles. Esto no se trata de la derecha o izquierda, de los islamistas o de cualquier otro movimiento político. La gente está frustrada por la pobreza y el régimen de Mubarak. Ningún partido político ha comenzado esta revuelta.

Se trata de un movimiento espontáneo. Pero todos los movimientos políticos están tratando quieren ser parte de esto ahora. Ahora, cuando las personas están fuera y el cambio es un hecho tanto derecha como izquierda quieren participar. Por fin la gente ha logrado gritar juntos por la libertad, la justicia social, la integridad, independencia y la igualdad. Lo que está pasando ahora partenece a los jóvenes y nadie más.

– Es evidente que los EE.UU e Israel que apoyaron a Mubarak con sus políticas neo-coloniales quieren asustar a la gente. Quieren hacernos creer que si demandamos el cambio, nos dominarán los fundamentalistas. Son trucos de ellos. Estoy en la calle todos los días. Es cierto que en en Egipto ha gente que creen, musulmanes y cristianos. Pero no veo la Hermandad Musulmana en las calles. Hay personas que simpatizan con ellos. Hermandad de hecho ni siquiera quería apoyar a este movimiento desde el principio.

– La gente en la calle es consciente. Protegen su revolución.

Los medios de comunicación en Occidente se centran en el saqueo, quienes son ladrones?

– La policía no hace su trabajo. En cambio, pusieron el penal a las calles para saquear para que los egipcios se asusten y digan que debería quedarse Mubarak.

Las mujeres, ¿qué están haciendo en todo esto?

– Las mujeres toman parte en todo lo que sucede. El régimen nos quitó muchos derechos después de la última revolución en Egipto. Ahora somos muy prudentes. No dejaremos que eso vuelva a suceder. Y voy a decir lo mismo a las mujeres tunecinas. Que sean conscientes de los peligros y no se den por vencidas.

¿Qué podemos hacer aquí en Suecia?

– Apoyarnos! Ir a la calle, fuera de la Embajada de Egipto y apoyar a la voluntad del pueblo. Yo estuve en el hospital ayer. La policía dispara a la gente joven. Uno que ví perdió un ojo. Esto significa que la policía dispara para matar.

Dice Nawal El Saadawi y vuelve a las calles de Cairo.

NAWAL EL SAADAWI

Nawal El Saadawi (en árabe: نوال السعداوى) (nacida el 27 de octubre 1931) es una escritora egipcia feminista, activista, médica y psiquiatra. Ella ha escrito muchos libros sobre el tema de la mujer en el Islam, prestando especial atención a la práctica de la mutilación genital femenina en su sociedad.

Fuente: Wikipedia

Aquesta entrevista la pots trobar a:

http://feministisktperspektiv.se/2011/01/30/nawal-el-saadawi-asisto-todos-los-dias-las-manifestaciones/

Miriam O'Reilly celebrates ageism victory against BBC.

2011-01-12T11:19:00.000-08:00

An "overwhelmed" Miriam O'Reilly was tonight celebrating victory over the BBC after a tribunal ruled that the corporation was guilty of ageism in axing her from its flagship rural affairs show, Countryfile.

The tribunal found that O'Reilly, 53, was dropped because of her age and victimised by management who blamed her for newspaper stories criticising the corporation for dropping middle-aged women presenters.

The judgment is a blow for the BBC, which is likely to face a six-figure damages payout. It is the first time an age discrimination case has been upheld against the corporation, which apologised to O'Reilly and promised an immediate overhaul of how it recruits and appoints its presenters.

After the tribunal judgment, O'Reilly said: "I'm sorry, I swore I wasn't going to cry but I feel overwhelmed by this victory." She said ageism was "endemic" in television and "part of the culture of broadcasting".

She described the verdict as "historic". "I felt I was treated badly because of my age and taking on the BBC was the right thing to do, however hurtful and stressful it has been," she said.

"I think broadcasters now realise that we are not going to take it. If you lose your job because of your age and not because you can't do it, it's a disgrace, it shouldn't be happening. After more than 25 years with the BBC I deserved to be judged on my ability and not on my appearance. I don't think having wrinkles is offensive."

The BBC has been rocked by a string of claims that presenters were replaced because they were too old, including Arlene Phillips, who was axed as a judge on BBC1's Strictly Come Dancing, and the newsreader Moira Stuart, who was dropped from the BBC in 2007. Both have returned to the corporation in new roles.

O'Reilly took the BBC to an employment tribunal after she was one of four female presenters, all in their 40s or 50s, who were dropped as part of a revamp of the show when it moved to a new primetime slot. The new-look Countryfile was broadcast for the first time in April 2009, with Julia Bradbury and Matt Baker, both in their 30s, joining 70-year-old veteran presenter John Craven. O'Reilly was dropped, along with fellow presenters Michaela Strachan, Juliet Morris and Charlotte Smith.

Broadcasters predicted the ruling would make it much harder for television executives to make arbitrary decisions about talent. Dawn Airey, the former senior Channel 5, ITV and BSkyB executive, who is an honorary member of the campaigning organisation Women in Film & Television, said the issues of age and sex discrimination were still "very live" for all broadcasters.

"This is a landmark ruling if the BBC changes some of its practices," said Airey. "It will be interesting to see how the BBC and the whole industry reacts to this. It's a very live issue for all broadcasters. It's a question of reflecting diversity on-screen, and if you don't reflect that then you're out of touch with viewers."

Airey added that TV producers and commissioning editors now had a "very hard balance to pull off" in recruiting and retiring on-screen talent. "[Presenters] always need to be given a valid explanation as to why [they're] moving on. But what's interesting from this case is that now you can't make that decision on the basis of age. It's a judgment call."

The finding is an embarrassment for BBC1's former channel controller Jay Hunt and the BBC director general, Mark Thompson, who became chair of TV industry body the Cultural Diversity Network just last week. Hunt began her job as Channel 4's chief creative officer on Monday.

The tribunal found that discrimination against O'Reilly "was not justified" and that she had been "dismissed almost entirely out of hand" along with two other Countryfile presenters. "The wish to appeal to a primetime audience, including younger viewers, is a legitimate aim. However, we do not accept that it has been established that choosing younger presenters is required to appeal to such an audience," the judgment stated.

Hunt's evidence to the tribunal contradicted that of the BBC's head of rural affairs, Andrew Thorman, who said she had sealed the fate of O'Reilly and two of the other female presenters dropped from the show in just eight words ("I think their experience is mainly radio, no").

Hunt also denied a suggestion that she "hated women". She said it was "categorically untrue and profoundly distressing and utterly offensive on every level".

The tribunal ruled: "Unfortunately we have come to the conclusion the inconsistencies in the evidence … arise not as a result of memories fading with time … but because they were not straightforward as to the real basis for their decision."

The verdict, which upheld O'Reilly's claim for age discrimination and victimisation but not sex discrimination, gives her the opportunity to claim damages including loss of earnings, injury to feelings and aggravated damages.

Her legal team said she would not be pursuing aggravated damages. The total damages the BBC will pay is likely to be in the low six figures. O'Reilly has earned £500 in the past year and has not worked for Countryfile since its relaunch nearly two years ago.

O'Reilly, who became a familiar voice on BBC Radio 4 presenting environmental programme Costing the Earth as well as Woman's Hour and Farming Today, is now considering offers of a return to the BBC. She indicated that she would like to return to Woman's Hour.

An award-winning journalist, she rejected an opportunity to settle with the corporation before the tribunal began last year. It is understood the BBC offered her a substantial sum, believed to be between £75,000 and £100,000, not to take the case to the tribunal.

In light of the tribunal's ruling, the BBC said it would give additional training to senior editorial executives and issue new guidance on the fair selection of presenters. The findings "raise questions that need to be addressed by the whole industry", the corporation said in a statement. The BBC said it was "committed to fair selection" and "clearly did not get it right in this case".

John Plunkett

guardian.co.uk, Tuesday 11 January 2011.

28-N: GIR CAP A LA INTOLERÀNCIA per Miquel Àngel Essomba.

2010-11-30T13:56:00.000-08:00

Les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 tenen com a notícia estel·lar la incontestable victòria de la coalició Convergència i Unió. No obstant això, hi ha també una altra notícia en la qual les organitzacions socials que treballem pels drets humans i una cultura de pau hem de centrar la nostra reflexió postelectoral: es tracta de l’augment de vots en termes absoluts de forces polítiques que proposen mesures d’atac a la convivència i, en alguns casos, racisme institucional d’inspiració feixista.

Repassem les dades i els fets. 384.019 catalans han donat suport a un partit que defensa més policia als carrers com a element essencial perquè aquests siguin més segurs, i així trencar la política actual de només atendre bé als delinqüents. O, en matèria d’immigració, proposa que els immigrants respectin les normes de convivència, els “nostres” costums, que s’integrin en el “nostre” sistema de valors occidentals i se’ls exigeixi responsabilitat en l’acompliment dels seus deures. Els immigrants podran accedir als serveis socials bàsics quan acreditin, com a requeriment, la residència de llarga durada.

Un altre partit, que ha obtingut 105.827 vots a les urnes, proposa trencar la convivència lingüística de les darreres tres dècades, que ha tingut el català com a llengua pròpia de Catalunya i el castellà com a llengua cooficial sense conflicte social. Proposa eliminar l’exigència del nivell C de català com a requeriment per treballar a l’administració pública, i derogar la política lingüística actual perquè lesiona els drets dels castellanoparlants, que poden acabar arraconats socialment i, a poc a poc, poden acabar només parlant castellà en l’àmbit privat i familiar i tenir consideració de parlants d’una llengua estrangera i impròpia.

Un tercer partit, amb un suport global de 75.321 electors, considera que cal posar fi a les bandes d’immigrants violents que assetgen el país (sic), expulsar els estrangers aturats de llarga durada i els que són delinqüents, limitar l’accés als serveis socials d’aquestes persones i, a l’hora de donar feina, donar preferència als espanyols per davant dels qui vénen de fora.

Del total de 3.135.764 catalans que van exercir el seu dret al sufragi, 565.167 (és a dir, el 18.02%, gairebé un de cada cinc), ho ha fet a formacions polítiques que defensen un model de convivència cultural i lingüística que en alguns punts del seu programa és directament contrari als drets humans i que, en conseqüència, si es realitzés, posaria en perill la construcció d’una autèntica cultura de pau a la societat catalana.

Des de la societat civil hem d’aixecar-nos dempeus i treballar de valent perquè aquesta tendència no es consolidi sinó que vagi a la baixa. L’objectiu és facilitar que aquestes formacions polítiques recuperin i/o incorporin propostes polítiques mínimament coherents amb els valors i els principis dels drets humans més elementals, i això només serà possible si veuen que aquesta línia és la que l’electorat reclama. Hem de sortir dels despatxos, deixar l’activisme de saló i anar al carrer, parlar, discutir, qüestionar, avançar en el discurs. Per explicar, per raonar, per contrastar, per construir lligams i vincles que permetin fer un tomb. Els drets, llibertats protegides jurídicament, necessiten per existir la protecció social que activament construeixi la ciutadania en la vida del dia a dia.

Miquel Àngel Essomba, director UNESCOCAT.

MANIFEST 25 DE NOVEMBRE 2010.

2010-11-24T09:37:00.000-08:00

El 1999 l’Assemblea General de les Nacions Unides va designar el 25 de
novembre com el DIA INTERNACIONAL PER A L’ELIMINACIÓ DE LA
VIOLÈNCIA ENVERS LES DONES.

La violència contra les dones i les nenes constitueix un problema de proporcions pandèmiques. Almenys una de cada tres dones al món ha patit maltractaments, ha estat forçada a mantenir relacions sexuals o ha sofert algun tipus d’abús al llarg de la seva vida.

Aquesta data commemora el brutal assassinat, el 1960, de les germanes
Mirabal, activistes polítiques de la República Dominicana i significa, també, el
reconeixement i el recordatori que els drets de les dones són drets humans.

Per això, s’insta els governs, les organitzacions internacionals i les ONG a que
aquest dia realitzin activitats amb la finalitat de conscienciar la ciutadania
envers la greu vulneració dels drets humans que suposa la violència contra les
dones.

És en aquest context que les institucions públiques de Catalunya, el govern de
la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments renovem el nostre compromís
per una vida lliure de violència envers dones i nenes i expressem el nostre
condol per la mort de: Viktorya, Cristina, Fatna, Farida, Mònica, Andrea, Laila, Niscauris, Sabrina, Saida (la seva filla i el seu fill), i Maria Dolores, víctimes de la violència masclista a Catalunya al llarg d’aquest any 2010.

I volem, un cop més, expressar públicament que continuarem esmerçant tots els
esforços i recursos necessaris per aconseguir, amb la complicitat de tota la
societat catalana, avançar cap a la total eliminació de la violència contra les
dones.

Si bé és cert que a Catalunya hem avançat molt els darrers anys , que gaudim
de noves eines i comptem amb més instruments per fer front a aquesta
problemàtica, sabem que continuen subsistint determinats comportaments,
imatges i estereotips que contribueixen a fer possible, encara, la violència
masclista i que, malgrat els esforços institucionals, d’organitzacions –
especialment les de dones i feministes i altres moviments socials- i de moltes
persones a títol individual, aquestes conductes estan massa generalitzades,
són sistemàtiques i es generen i es reforcen mútuament.

Per això som conscients que només un canvi de models simbòlics farà minvar,
en profunditat, les opressions i discriminacions contra les dones. Però també
sabem que aquest canvi només pot tenir lloc si reconeixem la incidència que té
la cultura de la violència en les nostres vides i tenim la capacitat de canviar-la.

Aquest és el canvi cultural necessari, una veritable revolució que, més enllà de
l’aplicació de les lleis i de determinades polítiques, s’haurà de produir en l’àmbit
de les relacions socials i personals.

En aquestes últimes dècades, i gràcies a les transformacions culturals i socials
empreses pels feminismes i assumides per les polítiques de dones i d’igualtat,
cada cop són més els homes que diferencien clarament entre masculinitat i
masclisme i que tenen l’horitzó de compartir amb les dones les diferents
dimensions de la vida personal, familiar, social, política, econòmica i cultural.

Perquè la violència masclista és cosa de totes i tots es fa necessari que els
homes afrontin amb valentia un doble canvi en el pla personal i també en el
social. Per una banda, el rebuig als esquemes patriarcals rígids i dualistes.

Per l’altra, han d’aprendre a reinventar les formes de relació amb l’altre sexe i
demostrar que assumeixen, com ja ho estan fent molts, que les relacions han
d’estar fundades en vincles que preservin el respecte, l’autonomia i la llibertat.
Perquè tenim el convenciment que la llibertat de dones i homes és una riquesa
que obre un món nou.

Per això avui, les institucions públiques de Catalunya, el govern de la
Generalitat, les diputacions i els ajuntaments, tot renovant el nostre compromís,
volem incidir en la necessària implicació individual de totes les persones de la
nostra societat en l’eradicació de la violència masclista i, conjuntament,
construir ponts perquè les properes generacions vagin perdent els referents
d’una cultura destructiva front una altra que promogui noves formes de relació
entre les dones i els homes, basades, fonamentalment, en el respecte a la vida,
als drets humans.

"Dones Migrants, dones amb Drets: La Comunicació amb Visió de Gènere, una eina que obre Móns"

2010-10-23T07:01:00.000-07:00

El projecte "Dones Migrants, dones amb Drets: La Comunicació amb Visió de Gènere, una eina que obre Móns", el gestionem la Xarxa de Dones Periodistes amb Visió de Gènere-Catalunya (XIPDIC-CAT)- Agència de Notícies amb Visió de Gènere. http://www.laindependent.cat/

Les organitzacions que participen sou ACSUR Las Segovias, ACISI, Entrepobles i Atzavara-arrels, i també hi col.laboren Mujeres p’adelante (grup de dones de Maloka) i Cooperacció.

Aquest projecte té com a objectius:

1. Aportar la visió de gènere en el tractament informatiu de la migració femenina en els mitjans de comunicació espanyols i catalans, aconseguint un enfocament no estereotipat i profund d’aquesta realitat.

2. Augmentar la incidència i impacte de les iniciatives, informacions i demandes de les dones immigrants en els mitjans de comunicació.

3. Millorar la percepció i el coneixement de la realitat de la migració femenina per part de l’opinió pública i la societat catalana i espanyola.

Per assolir-los hem realitzat diverses activitats, una de les quals era donar tallers de comunicació a organitzacions de dones migrades a Girona, Tarragona, Lleida, Barcelona i Tortosa.

També hem fet tallers de perspectiva de gènere, migració i comunicació per a periodistes en les cinc localitats esmentades, i una jornada de reflexió intercultural al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison de Barcelona, com a cloenda del projecte.

El projecte està subvencionat pel Fons Abriendo Mundos (www.abriendomundos.org), una iniciativa d’Intermón Oxfam finançada per la Unió Europea que té una durada de 30 mesos, de març de 2009 a agost de 2011, i subvenciona projectes simultàniament a tots els països participants: Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia i l’Estat Espanyol.

Està enfocat a dones migrants, i més específicament a treballadores de la llar, ja que, per exemple, a l’Estat Espanyol, les migrants són la meitat del total de treballadores domèstiques.

Els microprojectes que subvenciona Abriendo Mundos a l’Estat són diversos, i a partir de les experiències i conclusions extretes volen fer una proposta de bones pràctiques en relació a les dones migrants que es traslladaran a les institucions locals i estatals en una trobada que realitzarem l’any 2011.

Per a més informació truca'ns: 977 44 05 58

http://www.atzavaratortosa.org/

2010-09-23T13:18:00.001-07:00

Per la retirada del Decret del Burca i el Niqab.

2010-07-13T09:48:00.000-07:00

Companyes i companys,

Un grup de persones d’afiliacions diverses vinculades als moviments socials dels Països Catalans, estem promovent una trobada per donar una resposta pública contra el decret aprovat aquesta setmana per l’Hereu i que, seguint la dinàmica d’altres ajuntaments, prohibirà l’accés als serveis municipals de les 4 dones que portin el burca o niqab.

La nostra intenció inicial és fer una proposta de concentració davant l’Ajuntament algun dia proper. I ens agradaria comptar amb el màxim d’organitzacions per a debatre la situació, definir com ha de ser l’acte i per a convocar-lo.

Algunes de les idees que compartim…

… creiem que és un debat creat per a distreure la gent de problemes reals: segons el Síndic de Greuges, es calculen 4 dones amb burca a Barcelona (sobre 1,7 milions d’habitants…). És una trampa clara per alimentar el racisme en temps de crisi econòmica i de greus retallades socials.

… creiem que cap mesura prohibicionista és emancipadora de les dones: aquest tipus de decrets / normatives / lleis criminalitzen les dones de la comunitat musulmana relegant-les encara més a l’espai privat. La problemàtica comença amb el burca, però ens preocupa que l’estigma s’escampi ràpid cap a les dones que porten el hijab (vel islàmic).

… creiem que estem en un context de racisme imperant, i en especial d’islamofòbia: sols cal veure que són mocions a iniciativa de la dreta i extrema-dreta més reaccionària i racista, amb total seguidisme del PSC… I nosaltres els donem corda? Per què hem de deixar que ells plantegin quins són els problemes socials importants? I sobretot, ells han de dictar l’agenda feminista?

… finalment no volem que s’instrumentalitzi el feminisme per justificar aquestes mesures restrictives. Si la nostra classe política (ben masculina) ara resulta que vol defensar la dignitat de les dones, primer s’hauria de preocupar per eliminar les greus desigualtats econòmiques que patim i les múltiples discriminacions en el mercat laboral; per posar fi a la violència masclista i assegurar la igualtat de drets de les dones estrangeres; s’haurien de preocupar de millorar els serveis públics… i si finalment volen eliminar els “símbols opressors”, que comencin per treure tota la publicitat sexista que envaeix els carrers de la nostra ciutat!

http://contradecretburca.wordpress.com/

Chimamanda Adichie: El perill d'una sola història - El peligro de una sola historia.

2010-05-07T00:26:00.000-07:00

Les nostres vides, les nostres cultures, estan fetes de moltes històries interrelacionades. La novel.lista Chimamanda Adichie explica com va trobar la seva veu cultural autèntica i adverteix que si només escoltem una història sobre una persona o un país, correm el risc de caure en una incomprensió greu.

Nuestras vidas, nuestras culturas, están hechas de muchas historias interrelacionadas. La novelista Chimamanda Adichie cuenta cómo encontró su voz cultural auténtica y advierte que si sólo escuchamos una historia sobre una persona o un país, corremos el riesgo de caer en una incomprensión grave.

Nos vies, nos cultures, sont faites de beaucoup d'histoires interdépendantes. Chimamanda Adichie Le romancier raconte comment il a trouvé sa voix authentique culturelle et avertit que si seulement nous écouter une histoire sur une personne ou d'un pays, nous risquons de tomber dans un grave malentendu.

Our lives, our cultures, are made of many interrelated stories. The novelist Chimamanda Adichie tells how he found his authentic cultural voice and warns that if only we listen to a story about a person or a country, we risk falling into a grave misunderstanding.

Наша жизнь, наша культура, состоят из многих взаимосвязанных историй. Писатель Chimamanda Adichie рассказывает, как он нашел свое подлинное культурное голос, и предупреждает, что если бы мы слушаем рассказ о человеке или стране, мы рискуют серьезные недоразумения.

我們的生活，我們的文化，是由許多相互關聯的故事。小說家 Chimamanda阿第契告訴他如何發現他的真實文化的聲音，並警告說，如果只有我們聽一個故事關於一個人或一個國家，我們就可能陷入一個嚴重的誤解。

Ons lewe, ons kulture, is gemaak van baie interafhanklik stories. Die romanskrywer Chimamanda Adichie vertel hoe hy sy authentiek gevind kulturele stem en waarsku dat as ons luister na 'n storie oor' n persoon of 'n land, loop ons gevaar om te val in' n ernstige misverstand.

Chimamanda Adichie.

http://www.ted.com/talks/lang/spa/chimamanda_adichie_the_danger_of_a_single_story.html

2010-05-07T00:09:00.000-07:00

http://www.ted.com/talks/lang/spa/chimamanda_adichie_the_danger_of_a_single_story.html

La periodista tunisiana Sihem Bensedrine, acollida a Barcelona com a refugiada.

2010-04-07T02:40:00.000-07:00

L’escriptora i periodista tunisiana Sihem Bensedrine ha estat acollida a Barcelona pel programa Escriptor Refugiat, després d’acusar el seu govern de perseguir-la per les seves denúncies contra les violacions dels drets humans que es produeixen al país.

Per què ets perseguida?

La meva feina, com a escriptora i periodista, és fer visible i denunciar totes aquelles violacions que es cometen al país, i és precisament això el que no li agrada al govern de Tunísia: la visibilitat de les seves accions.

Quines són les principals vulneracions de drets humans que es cometen al país?

A Tunísia es vulneren tots els drets. Es viola la integritat física dels ciutadans, la seva llibertat d’expressió, de pensament i de creença. La policia controla fins i tot els moviments i la circulació de la gent pel carrer. El cos de policia a Tunísia és sis vegades més gran que el de França, per exemple, i tot es fa sota la seva disposició.

Pels que viuen en països democràtics, pot resultar difícil d’entendre aquesta enorme despesa per part de l’estat, i només per poder assignar vuit policies, amb permís per agredir-te, que segueixin i controlin a un periodista defensor dels drets humans.

Tunísia està en una de les pitjors situacions, en termes democràtics i de protecció dels drets humans, del nord d‘Àfrica. Després de Líbia, el nostre país està pitjor que altres, com Algèria, el Marroc, Mauritània o Egipte.

Per què gairebé no tenim notícies sobre aquesta situació?

El govern fa una molt bona campanya de màrqueting polític, sap molt bé com fabricar una imatge i hi destina molts diners. La dictadura de Tunísia tampoc és brutal o visible, és una dictadura “suau” que no mata a les persones però sí els treu l’aire i no les deixa respirar.Amb tot, des de fora, Tunísia sembla un país turístic, modern… però la seva dictadura és molt ferotge.

I quin és el paper de la comunitat internacional davant d’aquesta situació?

Critiquen el país per la seva actuació en assumptes de drets humans o pel pobre paper de la llei, però no hi ha cap força que pugui obligar Tunísia a respectar res, el país no en fa cas. El comitè de drets humans de les Nacions Unides, per exemple, van enviar fa un any 10 recomanacions per a l’actuació del govern.

Pel que fa a la Unió Europa, que podria exercir alguna pressió, ha passat a aprovar el govern del país a canvi que aquest “lluiti contra el terrorisme” i “lluiti contra les migracions il·legals”. L’obsessió europea per la seguretat dels estats, fins a límits irracionals ha acabat creant una gran complicitat entre països europeus i estats dictatorials. A més, països com França, Alemanya, Itàlia i Espanya estan cobrint la dictadura amb la seva política europea al Magreb.

Espanya també?

Espanya i Tunísia han establert els darrers anys unes relacions econòmiques molt properes i també estan cooperant en temes de seguretat. Desgraciadament, la societat civil té poc a fer per la nostra causa, però el govern sí, i més ara que està a la presidència europea.

S’ha de demanar al govern espanyol que promogui els drets humans, no defensi les dictadures i reclami responsabilitats, perquè ara té la capacitat i el deure de fer-ho.

Influeix ser dona en la persecució i represàlies constants cap a tu?

No especialment. A Tunísia tenim una llei alliberadora de les dones des de 1956, hi ha igualtat entre els dos gèneres, tenim un bon índex de dones periodistes i també un bon índex de participació de les dones en la vida pública. El problema és que, siguis dona o home, no pots expressar-te lliurement i només se’t permet donar recolzament a la dictadura.

Ara bé, en els moments que he estat atacada com a defensora del periodisme lliure, també m’han titllat de prostituta i mala dona, publicant un catàleg de difamacions per embrutar la meva reputació... I tot això realitzat per un govern que se suposa que promou els drets de les dones. La fórmula és simple: ets bona mentre estàs en silenci, i si parles, ets una mala dona.

Entrevista de Georgina Calvo a CanalSolidari.org

El Periódico de Catalunya crea la figura de la Defensora de la Igualtat.

2010-04-07T02:35:00.000-07:00

Eva Peruga vetllarà pel respecte als criteris d’igualtat en les informacions i fotografies del diari. És la primera vegada que un mitjà de comunicació de l’Estat espanyol incorpora aquesta figura.

Els lectors i les lectores es podran adreçar a la Defensora de la Igualtat per aportar queixes i suggeriments sobre el tractament igualitari en la informació publicada al diari, a través del correu electrònic (defensoraigualdad[arrova]elperiodico.com), de cartes i de la pàgina web. És la primera vegada que un diari de l’Estat espanyol incorpora una figura d’aquestes característiques.

Eva Peruga va ser cap de l’àrea d’Internacional i entrevistadora de la contraportada de El Periódico.

http://www.ekoos.org/

"Les femmes occidentales ont de la chance de vivre dans des pays libres."

2010-03-23T11:08:00.000-07:00

"Les femmes occidentales ont de la chance de vivre dans des pays libres"

"Les dones occidentals tenen la sort de viure en països lliures".

2010-03-23T11:06:00.000-07:00

Asma Lamrabet és una de les representants del feminisme islàmic, que defensa els drets de la dona a través de l'Alcorà, una "revolució silenciosa que no té marxa enrere"

"Les dones occidentals tenen la sort de viure en països lliures"

Clica sobre el títol per seguir l'article.

La nostra obsessió, el mocador.

2010-03-15T14:09:00.000-07:00

La nostra obsessió, el mocador

És compatible el mocador amb l'ideari polític d'un partit d'extrema esquerra? ¿Es coherente que una mujer feminista cubra su cabeza con el pañuelo musulmán? És coherent que una dona feminista cobreixi el cap amb el mocador musulmà?

Clica sobre el títol per seguir l'article.

Culturas del cuidado en transición. Escrit per Cristina Vega Solís.

2010-02-27T01:17:00.000-08:00

Say No to Violence against Women

2010-02-26T12:11:00.001-08:00

Comprenent el feminisme islàmic per Ziba Mir Hosseini. Antropòloga.

2010-02-22T14:46:00.000-08:00

"Comprenent el feminisme islàmic"

Born in Iran and now lives in London, Ziba Mir Hosseini, an anthropologist by training, she one of the experts on Islamic feminism better known.

Author of numerous books on the subject, including "Marriage on trial: study on family law in Iran and Morocco" (lBTauris, 1993) and "Islam and Gender, the religious debate in contemporary Islam" (Princeton, 1999 ).

She is currently at the Center for Islamic and Middle Eastern Law at the School of Oriental and African Studies, London University.

Segueix l'entrevista en aquest enllaç:
http://www.webislam.com/?idt=15278

La bretxa digital de gènere persisteix, per Lourdes Muñoz Santamaria.

2010-02-14T04:57:00.000-08:00

http://bloc.lourdesmunozsantamaria.cat/2010/02/la-bretxa-digital-de-genere-persisteix.html
La bretxa digital de gènere en l’ús freqüent d’internet (accés almenys 1cop a la setmana) és de 8,6 punts, tan sols s’ha reduït 0,4 punts en 5 anys.

La bretxa digital de gènere, en ús freqüent d’internet, pràcticament, no es redueix. Aquesta diferència és significativa, ja que els anomenats usuaris freqüents d’internet són els que han incorporat l’ús d’internet a la seva vida quotidiana i, per tant, aprofiten les seves oportunitats.

Segueix aquest enllaç:

http://bloc.lourdesmunozsantamaria.cat/2010/02/la-bretxa-digital-de-genere-persisteix.htmlhttp://bloc.lourdesmunozsantamaria.cat/2010/02/la-bretxa-digital-de-genere-persisteix.html

Lourdes Muñoz Santamaría.

Asociaciones implícitas. Gemma Lienas Massot.

2010-01-30T07:03:00.000-08:00

Recientemente, el Ayuntamiento de Vic ha estado situado en el centro de un acalorado debate respecto a la regulación del padrón, hecho que pone de manifiesto, una vez más, la situación de vulnerabilidad en la que se encuentran los inmigrantes.

Los y las inmigrantes sin papeles, y también con papeles, no sólo tropiezan con trabas administrativas. También se ven situados en el punto de mira de la ciudadanía a causa de los tópicos manejados en cuestiones como su relación con el aumento de la delincuencia y los problemas de convivencia.

En un artículo reciente, Joan Subirats se hacía eco de la pervivencia del binomio "inmigración-delincuencia" que subyace en algunas de las propuestas políticas actuales.

Lamentablemente, esta asociación no es patrimonio exclusivo de las posiciones más conservadoras, sino que late, inconsciente, en el ámbito social. Por poner un ejemplo: si se cuenta que ha habido que desalojar un piso del barrio del Raval a causa de un incendio y que las decenas de personas que habitaban en él provocaban, además, malestar entre el vecindario debido a los continuos actos de incivismo, es probable que el cerebro de quien lee la noticia enlace de forma inmediata esta información con la imagen de unos jóvenes magrebíes y no con la de unos estudiantes norteamericanos amantes de las juergas nocturnas.

Es posible que en muchas ocasiones no tengamos conciencia de la fuerza de los modelos culturales atrapados en nuestro inconsciente y no veamos, pues, cómo condicionan nuestra forma de ser y de estar en el mundo.

Precisamente, la psicología se interesa ahora por estas asociaciones inconscientes, también llamadas implícitas, y por la incidencia que tienen en nuestro comportamiento. El Test de Asociaciones Implícitas (TAI), obra de un grupo de investigadores de Harvard, es un buen ejemplo de cómo funcionan.

Piense, por ejemplo, en la categoría "español" y en la categoría "inmigrante" y, sin demorarse en dar una respuesta, intente clasificar bajo uno u otro epígrafe las siguientes palabras: blanco, ilegal, robo, trabajo, legal, sucio, educado, civismo, altercado, delincuente... ¿Coloca inconscientemente "ilegal" bajo "inmigrante"?

Lo que pretende demostrar el TAI con pantallas sucesivas de creciente dificultad conceptual es que la suma de sus respuestas incorrectas es igual a su xenofobia inconsciente. O de su machismo, su homofobia o su fanatismo religioso. Y se consideran respuestas incorrectas no sólo los errores, sino también los aciertos cuando éstos se han producido después de un intervalo de tiempo excesivo como para poderse considerar una respuesta inmediata.

El quid de las asociaciones implícitas está en el hecho de que incluso las personas más seguras de sus creencias tienen comportamientos contrarios a ellas cuando reaccionan de manera inconsciente, es decir, sin pasar por el razonamiento.

Y es que nuestro inconsciente puede sernos muy útil en determinadas circunstancias en que tenemos que tomar decisiones muy rápidas sin detenernos a sopesar todas las variables. Y, sin embargo, puede jugarnos malas pasadas cuando nuestra respuesta es rápida y se produce con relación a los mensajes culturales almacenados en él y no basándose en nuestros valores conscientes.

Dichos mensajes no sólo operan en los grupos dominantes (español frente a inmigrante), sino que acaban por ser asumidos por los individuos pertenecientes a los grupos subordinados. Así, en una Universidad americana se pudo provocar un sentimiento de inseguridad en un grupo de estudiantes negros sólo con preguntarles, antes de un examen, a qué raza pertenecían. Los resultados de la prueba fueron inferiores a los que obtenían sin mencionar el color de su piel, aunque los estudiantes nunca conocieron la influencia de esta variable en los resultados, ni siquiera cuando el examinador hacía énfasis en ella.

Tal vez por ello, la igualdad de oportunidades sólo será posible erradicando de nuestro inconsciente los estereotipos negativos sobre ciertos colectivos: mujeres, lesbianas, gays, etcétera.

Victoire Umuhoza arriba a Rwanda.

2010-01-27T04:15:00.000-08:00

Victoire Ingabire Umuhoza torna a casa, a Rwanda, després d'un llarg exili a Europa. I ho fa com a candidata a la presidència a les eleccions d'enguany, com a cap de llista de les Forces Democràtiques Unificades (FDU).

És l'aposta d'una dona per la reconciliació dels ruandesos, a través d'un diàleg a tres bandes: etre hutus, tutsis i twas. Victoire fa front, així, al règim instaurat per Paul kagame, amb l'objectiu de retornar l'esperança als seus. A continuació podeu llegir el seu discurs en arribar a Kigali.

Torno.

Rwandeses, Rwandesos, amics de Rwanda:

Després de 16 anys d'exili, avui sóc de tornada en la meva pàtria.

El nostre país ha conegut l'innominable.

El genocidi s'ha emportat gairebé un milió de Rwandesos, massacres a gran escala també s'han emportat diversos milers d'altres Rwandesos.

No hi ha cap família rwandesa que no hagi estat entristida.

Però la població espera sempre dins l'angoixa i la por a una autèntica política nacional d'unitat i reconciliació.

Vinc per a la pau i és aquesta pau la que guiarà la meva acció política per eradicar la injustícia i per trencar totes les cadenes que ens empresonen.

Hem creat a l'exili una formació política, els FDU-Inkingi i hem fet la política des de l'exili.

Ara, és hora de continuar-la al nostre país, amb els Rwandesos que s'han quedat al país, per començar junts amb totes les nostres forces una lluita política que ens portarà a la victòria contra totes les formes d'injustícia i a la instauració d'una verdadera democràcia basada en la llibertat de tothom.

Us transmeto la salutació dels vostres parents, amics i coneguts, dels vostres compatriotes que encara són a l'exili.

Ells comparteixen el mateix combat que tots nosaltres, en aquesta lluita per al canvi que comencem per tal de retornar el seu honor a cada Rwandès de manera pacífica, sense nova efusió de sang.

Vinc per fer registrar el partit per tal de poder participar amb les altres formacions polítiques que treballen per l'elecció presidencial a Rwanda que se celebrarà al mes d'agost d'aquest any i a totes les altres eleccions que es mantindran en els anys a venir.

És un llarg camí que comencem, una verdadera revolució que no s'acabarà amb l'elecció presidencial.

Quin és l'objectiu de la nostra lluita?

Volem que cada rwandès deixi de tenir por, volem eradicar la pobresa, la gana, el nepotisme, la corrupció, el clientelisme i volem combatre la dictadura, la injustícia, una justícia inequitativa practicada pels Tribunals Gacaca, la presó i els Treballs d'Interès General imposats sense processos equitatius, l'exili que impedeix als nens conèixer els seus pares i que destrueix les famílies, les desigualtats socials, la discriminació, l'expropiació dels béns o terres.

Volem que cada rwandès camini dret sense amagar-se, sense tenir vergonya, volem trencar totes les cadenes que ens impedeixen sentir-nos plenament ciutadans rwandesos.

Sóc una noia que torna als seus, entro per lluitar pacíficament, entro perquè junts conjuguem els nostres esforços per alliberar-nos de tot el que ens impedeix ser lliures.

No vinc acompanyada per un exèrcit perquè vinc cap a vosaltres, cap als meus pares, els meus germans i germanes. Ningú no pot impedir a un nen de tornar amb els seus pares.

Vosaltres que us heu quedat al país, us felicitem, ja que, sou vosaltres qui sabeu el dolor que heu suportat.

Coneixem la vostra pena, no dieu res però la vostra cara mostra la vostra angoixa. Però, sols vosaltres sabeu mesurar amb precisió l'amplitud de la vostra tristesa.

L'alliberament s'ha de fer en la calma. No és cridant que un s'allibera, perquè permet a l'opressor duplicar el seu furor.

Volem un alliberament pacífic, sense nova efusió de sang.

No volem una altra guerra i condemnarem qui voldrà submergir-nos en la guerra. Quan un s'allibera abocant la sang dels innocents, es continua arrossegant en aquest mal heretatge.

És per això que no us convocarem a reunions que risquen desembocar en enfrontaments. Ens batrem perquè cada veu compti i el despullament tingui lloc públicament al mateix lloc on voteu. Si algú s'hi oposa, en sereu testimoni.

Ja no tingueu por.

Després de la nostra victòria, tota persona que haurà estat expropiada injustament recuperarà els seus béns.

La nostra política es farà en la calma i serenitat per tal que guanyem sense provocar una altra guerra, tan sols el que voldrà provocar-la en serà el responsable.

El nostre objectiu és de posar un termini definitiu a la dictadura, a la mala gestió del patrimoni nacional. Volem una reforma profunda de l'exèrcit i de les forces de l'ordre, una reforma social i econòmica, una reforma de l'educació i de la justícia.

Volem una política que protegeixi cada rwandès perquè ningú més no perdi la seva vida a causa dels seus orígens, de la seva regió, de la seva religió o de les seves opinions polítiques.

Alguns potser es pregunten si no hi ha res de positiu en tot el que ha fet el règim actual d'ençà des de fa els darrers 16 anys?

No sóc el portaveu d'aquest règim i no em correspon lloar els seus mèrits.

Allò que puc replicar en això, és que quan algú es compromet a dirigir el país, s'ha de comprometre a treballar per als ciutadans i per al desenvolupament del país.

L'oposició ha d'estar per alertar sobre el que cal corregir, perquè el govern ja té els seus portaveus que el saben defensar bé amb els mitjans de comunicació de l'Estat i amb aquellss que el sostenen.

Cases boniques, mansions, grans edificis són quelcom destacable, però això no m'impedeix veure la fam escandalosa en els camps, el kwashiorkor, les chiques, la por crònica, les condicions de vida deplorables, el clientelisme, els latifundis, la gent que paga per sobreviure, la corrupció, la discriminació i les desigualtats de tota mena.

Desperta, renuncia a la por i alliberem-nos pacíficament.

Junts vencerem.

Kigali, el 16 de gener de 2010

Ms Victoire Ingabire Umuhoza,

Presidenta dels FDU-Inkingi

http://www.solidaries.org

Video:Dones pescadores al Senegal - WebIslam.com

2010-01-18T02:45:00.000-08:00

Video: Mujeres pescadoras en Senegal - WebIslam.com
Dones pescadores al Senegal.

Al Delta du Saloum, al Senegal (Àfrica), les dones s'organitzen per a la recollida d'ostres, escopinyes i altres mol • luscs, en els bolongs, durant la marea baixa. Con métodos respetuosos del medio ambiente, las mujeres trabajan en la recogida de las ostras sin dañar los manglares. Amb mètodes respectuosos del medi ambient, les dones treballen en la recollida de les ostres sense danyar els manglars. Existen algunas agrupaciones que comercializan ostras frescas como artículos de lujo, pero estos productos son mayoritariamente transformados artesanalmente (ostras secas y ahumadas), de la misma forma que el pescado.

Hi ha algunes agrupacions que comercialitzen ostres fresques com articles de luxe, però aquests productes són majoritàriament transformats artesanalment (ostres seques i fumades), de la mateixa manera que el peix. Son principalmente las agrupaciones femeninas las que ejercen estas actividades de transformación. Són principalment les agrupacions femenines les que exerceixen aquestes activitats de transformació.

Mujeres pescadoras en Senegal.

En el Delta du Saloum, en Senegal (África), las mujeres se organizan para la recogida de ostras, berberechos y otros moluscos, en los bolongs, durante la marea baja. Con métodos respetuosos del medio ambiente, las mujeres trabajan en la recogida de las ostras sin dañar los manglares.

Existen algunas agrupaciones que comercializan ostras frescas como artículos de lujo, pero estos productos son mayoritariamente transformados artesanalmente (ostras secas y ahumadas), de la misma forma que el pescado. Son principalmente las agrupaciones femeninas las que ejercen estas actividades de transformación.

Women fishers in Senegal.

In the Delta du Saloum, Senegal (Africa), women are organized for the collection of oysters, cockles and other shellfish in the bolongs during low tide. With environmentally friendly methods, women work in collecting the oysters without damaging the mangroves.

There are some groups that sell fresh oysters as luxury items, but these products are mostly handmade processed (dried and smoked oysters), in the same way that fish. They are mainly women's groups engaged in these activities the transformation.

Les femmes de pêcheurs au Sénégal.

Dans le Delta du Saloum, Sénégal (Afrique), les femmes sont organisés pour la collecte des huîtres, coques et autres coquillages dans les bolongs à marée basse. Avec des méthodes respectueuses de l'environnement, les femmes travaillent dans la collecte des huîtres sans endommager la mangrove.

Il ya quelques groupes qui vendent des huîtres fraîches comme des articles de luxe, mais ces produits sont pour la plupart faites à la main transformé (séché et fumé huîtres), de la même manière que le poisson. Ce sont principalement des groupes de femmes engagées dans ces activités de transformation.

Texto: Daniel Bobadilla

Realización: Daniel Bobadilla, Géraldine Pinget, Vanessa Anaya

http://www.webislam.com/?idv=2084

WebIslam

Le Catalan demande à Vic de préciser son nouveau système d'enregistrement des immigrés

2010-01-11T02:44:00.000-08:00

Le Catalan demande à Vic de préciser son nouveau système d'enregistrement des immigrés.

Comunicat.

2010-01-10T06:57:00.000-08:00

Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia.

La Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona ha tingut coneixement a través de les notícies publicades en diversos mitjans de comunicació que l’Ajuntament de Vic ha acordat exigir als ciutadans estrangers que viuen en el seu municipi i tenen l’obligació legal d’empadronar-se, que, per fer aquest tràmit, acreditin que són titulars d’una autorització administrativa de residència legal. I, també s’ha publicat que l’Ajuntament ha decidit que transmetrà als cossos policials competents en matèria de control de legalitat administrativa d’estrangeria les dades obtingudes aprofitant aquesta circumstancia, dels ciutadans sense autorització administrativa de residència.

Que la Comissió considera molt greu aquesta mesura adoptada, si es confirma, donat que es fa sense respectar el marc jurídic vigent i en conseqüència s’infringeix l’ordenament jurídic i es vulneren el drets de les persones que formen part del col·lectiu dels ciutadans sense autorització administrativa de residència legal i de la resta de ciutadans.

Considerem necessari recollir en aquest document el marc normatiu que hauria de respectar la mesura adoptada, i que contràriament no ho fa.

A.- Respecte a l’exigència d’acreditar autorització administrativa de residència legal per poder- se empadronar

- Les inscripcions al padró dels municipis estan regulades principalment en la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local.

Aquesta llei en el seu article 15[1] configura la inscripció al padró com una “obligació” de tota persona que visqui al territori espanyol. L’art.16.1 defineix el Padró municipal com un registre administratiu on consten els veïns d’un municipi, i en el punt 2 d’aquest art.16 recull les dades obligatòries que hauran de constar en les inscripcions del padró. Respecte a les dades obligatòries en el punt f), s’indica el document per acreditar la identitat de la persona quan aquesta no sigui nacional espanyol ni comunitària(és a dir, un ciutadà estranger) diu que s’exigirà: “Número de identificación de extranjero que conste en documento, en vigor, expedido por las autoridades españolas o, en su defecto, por no ser titulares de éstos, el número del pasaporte en vigor expedido por las autoridades del país de procedencia, tratándose de ciudadanos nacionales de Estados no comprendidos en el inciso anterior de este párrafo”.

- Per altra banda, el Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’abril que aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, en el seu article 39.1 quan parla de les inscripcions al padró diu “Tota persona que visqui a Catalunya resta obligada a inscriure's en el padró del municipi en el qual resideix habitualment”. A l’art.40 recull la definició i caràcter de les dades del padró “El padró municipal és el registre administratiu on consten els veïns d'un municipi. Les dades que consten en el padró constitueixen una prova pel que fa a la residència al municipi i al domicili habitual.”

Així doncs segons la normativa vigent el padró municipal es configura com a un registre administratiu, és un registre de la població i per tant ha d’incloure totes les persones que resideixen en aquell territori amb independència de la seva situació administrativa, és a dir, la població real del municipi. En aquest sentit és important incidir que les administracions locals han de facilitar l’empadronament dels seus ciutadans, i evitar pràctiques que impedeixen que el padró no reflecteixi la realitat del cens de les persones que hi viuen. La residència legal no és un requisit legal per inscriure’s a un padró municipal.

Com ja s’ha fet esment, de conformitat a l’article 15 de la llei de bases, tota persona que visqui en territori espanyol està obligada a inscriure’s en el padró del municipi on viu. En aquest sentit l’administració ha de facilitar el compliment de les obligacions que tenen els ciutadans no dificultar els seu compliment. El fet d’estar empadronat només atorga la condició de veí, i no comporta cap autorització administrativa que regularitzi la situació legal dels ciutadans estrangers indocumentats. Inclús és important destacar com la normativa actual permet que persones sense domicili estiguin inscrites en el padró municipal [2]

El control administratiu de la situació administrativa dels ciutadans estrangers correspon al Ministeri d’interior tal i com es recull en la Llei orgànica d’estrangeria. Els municipis no tenen competències en matèria de control de la situació administrativa de residència legal.

B.- Respecte a l’enviament de les dades de les persones empadronades sense autorització de residència als cossos policials competents en matèria d’estrangeria

El registre del Padró, a més de ser un registre administratiu dels veïns és un fitxer informatitzat de conformitat amb la Llei Orgànica de Protecció de Dades[3], i en conseqüència les dades que constin estan sotmeses al règim jurídic d’aquesta Llei. En aquest punt és important fer referència a la modificació introduïda per la LO 14/2003[4] a la Llei de Bases del Règim Local(LBRL). En concret, l’art.16.3LBRL disposa la cessió de dades dels padró a altres administracions públiques que així ho sol·licitin, sense necessitat del consentiment de l’afectat, quan sigui necessari per l’exercici de les seves competències, quan les dades del domicili siguin necessàries, per fer estadístiques. I,finalment la Disposició Addicional Setena estableix l’accés de la Direcció General de la Policia a les dades del padró per l’exclusiva finalitat de l’exercici de les competències d’estrangeria, l’accés s’ha de realitzar amb les màximes mesures de seguretat.

Per tant el marc legal no preveu la cessió de les dades unilateralment per part de l’Administració municipal, de fer-ho així s’estaria vulnerant la Llei Orgànica que regula la protecció de dades, i en conseqüència el dret fonamental a l’intimitat.

Per tant considerem que la mesura que s’ha publicitat pels mitjans de comunicació adoptada per l’Ajuntament de Vic vulnera l’ordenament jurídic, molt especialment la pròpia normativa vigent específica del padró i protecció de dades, i la Llei orgànica d’estrangeria. La Llei d‘estrangeria preveu que ciutadans estrangers sense autorització de residència administrativa estiguin empadronats en els diferents municipis del territori espanyol i l’obligació de l’Administració local d’empadronar-los[5]. I, en determinats supòsits el padró és constitueix com una de les garanties de l’exercici de drets fonamentals com la sanitat, educació, accés a prestacions socials en situacions d’emergència. I, amb aquesta mesura l’Ajuntament, a més d’incomplir el marc legal, impedeix l’exercici d’aquests drets reconeguts per la pròpia Llei Orgànica i el mateix Tribunal Constitucional.

Per tant considerem necessari s’adoptin immediatament aquelles actuacions i mesures per tal d’evitar que aquesta situació es mantingui, i en conseqüència es continuí vulnerant els drets de les persones.

Barcelona a set de gener de dos mil deu.-

Mallorca, 283 – 08037 Barcelona

Telèfon 93 496 18 80 – Fax 93 487 15 89

E-Mail: icab@icab.cat

www.icab.cat

SOS Racisme-Catalunya.

2010-01-10T06:53:00.000-08:00

Companys i companyes,

davant l'anunci de les noves mesures d'empadronament de persones immigrades a l'Ajuntament de Vic, volem expressar el nostre rebuig i denunciar aquests criteris per discriminatoris i perquè vulneren els drets fonamentals d'una part de la població.

El paper de l'ajuntament d’un municipi i la seva responsabilitat és vetllar per la igualtat i per la no-discriminació dels seus ciutadans, preservar la convivència i tenir coneixement de la seva població per tal d’engegar i administrar els recursos i serveis locals. Però amb mesures com aquestes, l’Ajuntament de Vic discrimina una part de la seva població, fomenta la desigualtat de drets i potencia el binomi immigració-delinqüència. A més, converteix una eina de gestió, com és l'empadronament, en una cacera de les persones en situació irregular.

En el comunicat que us adjuntem de la Comissió en Defensa del Col·legi d'Avocats de Barcelona volem expressar aquestes denúncies, així com demanem la seva derogació i ens sumem a les crítiques ja manifestades per altres entitats socials i sindicats.

Esperem que sigui del vostre interès i per qualsevol qüestió no dubteu posar-vos en contacte amb nosaltres.

Atentament,

SOS Racisme-Catalunya

c. Hospital, 49 Ppal

08001 Barcelona

T. 93 301 05 97

www.sosracisme.org

Mirades, és l'espai de trobada de les dones del món.

2009-12-06T13:09:00.000-08:00

18 de desembre de 2009.

Dia Internacional de les persones Migrants.

El 4 de desembre de 2000 l'Assemblea General de l'ONU, tenint en compte que hi ha un important nombre d'immigrants en el món, i que aquest nombre continua incrementant-se, va proclamar el Dia Internacional del Migrant.

Els Estats Membres de l'ONU, així com organitzacions intergovernamentals i organitzacions no-governamentals, estan convidats a observar el Dia Internacional del Migrant a través de la difusió d'informació sobre els drets humans i les llibertats fonamentals dels migrants, l'intercanvi d'experiències i la formulació de mesures per protegir-los.

Es per aixó que en aquesta data l’associació Atzavara-arrels vol reconèixer la riquesa que les persones migrades estan aportant a la ciutat i us presenta la cinquena edició de la revista Mirades.

Mirades, és l'espai de trobada de les dones del món. Es construeix dia a dia des de l’associació Atzavara arrels.

Aquesta és la cinquena oportunitat que tenim de descobrir entre totes el diferents mons que conviuen al nostre voltant.

Cada vegada tenim més i més informacions sobre les diverses lluites que les dones estem lliurant ara mateix en diferents àmbits, des de pensar com utilitzem el llenguatge fins com fer compatible la feina amb les càrregues familiars.

Hi ha un altre àmbit on també s'està fent la seva lluita, es tracta del paper que volem representar les dones migrades, que, com a dones, estem treballant per les mateixes causes que totes, però en particular lluitem per l'exercici de la plena ciutadania.

A mès de dones, migrades, residents, comunitàries, no comunitàries, sense papers, d'origen i tantes altres paraules amb les quals volen definir-nos... som dones que per molts diversos motius hem hagut de deixar els nostres països per buscar una vida millor.

Som dones que hem decidit viure a Catalunya, i apropar-nos a aquesta cultura i als seus costums.

Som marroquines, senegaleses, algerianes, equatorianes, pakistaneses, índies i tambè som catalanes. Aprenem cada dia aquesta llengua, participem activament en associacions, som voluntàries, formem part de les AMPES, som emprendedores, creem xarxes, és a dir, totes aquestes intervencions tenen un únic objectiu: participar de la plena ciutadania.

Et convidem, una vegada més, a descobrir a travès de les seves pàgines, les diverses Mirades que existeixen per veure un mateix món.
Llença-t'hi!

Descarrega la cinquena edició de Mirades des de la web d'Atzavara-arrels:
http://webfacil.tinet.org/atzavar/80563

2009-11-22T10:49:00.000-08:00

DIGUES NO i UNEIX-T'HI.

2009-11-14T10:48:00.001-08:00

"Hem d'unir-nos. La violència contra les dones no pot ser tolerada en cap de les seves formes, en cap context, sota cap circumstància, per cap dirigent polític ni per cap govern. El moment per a fer el canvi és ara. Només si ens unim i ens fem sentir podrem aconseguir el canvi"-

Ban Ki-moon, Secretari General de les Nacions

Say No to Violence against Women

2009-11-14T10:40:00.001-08:00

Punta del Iceberg: LA INMIGRACIÓN, por Nuria Arias.

2009-10-03T10:45:00.000-07:00

A través del espejo es el titulo de una serie de debates que se están realizando en Centros educativos de Latino América y España; este trabajo forma parte de un proyecto que reflexiona sobre la evolución de los países Latinos.

En el debate realizado en el instituto de secundaria IES Montserrat de Barcelona a la pregunta:
¿Qué problemas tenemos? La respuesta unánime fue la inmigración.
“Como nosotros somos un país rico vienen de fuera y nos quitan el trabajo” expresa Oriol, un joven de 16 años estudiante de 4º de ESO.

A raíz de esta idea muy extendida he considerado necesario hacer una reflexión al respecto y escribir este artículo.

“En occidente se han impuesto dos miedos: inmigración y terrorismo”, comparto la opinión de Aminata Traoré uno de los testimonios de la película “Bamako,” dirigida por Abderrahmane Sissako.

“La relación con occidente se rige por la mentira, la hipocresía y el cinismo porque todo se hace para que los africanos no seamos conscientes de la rapacidad del sistema. Eso es lo que denuncio cuando afirmo que el ímpetu es del norte pero que el ladrón es local, contando con nuestra complicidad” afirma Aminata Traoré.

En un sistema donde todo se compra y se vende, la persona no cuenta; es necesario una masa crítica que quiera comprender y actuar, pero como ella dice: “ Mantengamos la calma.”

La inmigración es el aspecto visible de una política económica invisible para una mayoría. Nuestro silencio, y el impacto de empresas transnacionales de capital español y de otras nacionalidades compromete el bienestar del planeta y favorece la emigración de los pueblos.

En febrero de 2007, el Estado español ratificó el convenio 169, que había sido adoptado por la OIT hacía 17 años. Entre los aspectos más importantes del tratado, hay dos que son especialmente significativos. El primero es que garantiza derechos colectivos de los pueblos, y no sólo individuales. El segundo es que obliga a los gobiernos a reconocer el derecho de propiedad y posesión de la tierra que los pueblos indígenas ocupan ancestralmente (artículos 13 a 19)

La firma de este tratado puede ser un hecho simbólico si la ciudadanía del estado español no son conscientes del valor del mismo y, en consecuencia, no presionan al gobierno, para que sea un gobierno ético expresando su rechazo a decisiones que perjudiquen una población, un territorio o al medio ambiente.

Hoy en día, gracias a internet, uno tiene acceso a la información de tal forma que el poder de elección es mucho mayor que en cualquier otra época, los foros y los chats permiten ponerse en contacto con personas de todo el mundo, lo que permite contrastar opiniones y actuar sin estar presente. Así encontramos en la red artículos que no publican los medios creadores de opinión.

“Empresas transnacionales españolas en América Latina: ¿Y si miramos detrás del telón? “ nos transmite datos concretos ante los que es imposible quedarse indiferente, como la internacionalización del sector energético con empresas que están provocando una grave crisis humanitaria debido a sus actividades (Repsol Mata o Unión Penosa...) , las industrias extractivas violando los derechos de los pueblos indígenas lo cual permite hablar de una deuda ecológica, infraestructuras (ACS...), madera (plantaciones industriales de Eucaliptos), monocultivos de soja, textil (Ropa Limpia), o del capital financiero (BBVA Sin Armas.)

La intervención de los gobiernos del norte en los gobiernos del sur es en realidad mucho más increíble que cualquier ficción. Los gobiernos están al servicio de empresas multinacionales que actúan con una falta absoluta de respeto a la vida, anteponiendo el negocio al ser humano.

Así lo explica con exahustividad Eduardo Galeano en su libro Las venas abiertas de América Latina que sigue siendo a día de hoy un testimonio de primera magnitud.

Soja, azúcar, café, carne, madera, minerales, metales... una larga lista de productos puede servir como ejemplo. Tomemos el petróleo, la riqueza más monopolizada en todo el sistema capitalista.

Las empresas detentan más poder político que los mismos gobiernos. Lo ejercen a escala universal; las grandes corporaciones petroleras destronan reyes y presidentes, financian conspiraciones palaciegas y golpes de Estado.

“Con el petróleo ocurre como con el café o con la carne, que los países ricos ganan mucho más por tomarse el trabajo de consumirlo, que los países pobres por producirlo. La diferencia es de diez a uno: de los once dólares que cuestan los derivados de un barril de petróleo, los países exportadores de la materia prima más importante del mundo reciben apenas un dólar, resultado de la suma de los impuestos y los costes de extracción, mientras que los países del área desarrollada, donde tienen su asiento las casas matrices de las corporaciones petroleras, se quedan con diez dólares, resultado de la suma de sus propios aranceles y sus impuestos, ocho veces mayores que los impuestos de los países productores, y de los costos y las ganancias de los transportes, la refinación, el procesamiento y la distribución que las grandes empresas monopolizan”[1]

Pero si alguien se pregunta por qué esta información no llega a la opinión pública, es importante saber que los propietarios de los medios de comunicación de América Latina en general son los mismos que en España.

El mejor ejemplo lo podemos encontrar en el grupo Prisa. Propietario del diario El País y la Cadena Ser, tiene intereses en toda América Latina y EEUU directamente o a través de otros grupos de comunicación en los que participa (Grupo Latino de Radio Difusión (GLRD), Unión Radio, Radio Caracol…) y no con medios minoritarios sino con verdaderos oligopolios de la información. En el caso de GLRD con una audiencia de 13 millones de oyentes entre todas sus emisoras.

¿Por qué no reaccionamos frente a semejante barbaridad? ¿Dónde estamos atrapados?

El miedo a perder el trabajo es la espada de Damocles que nos hace cómplices de este sistema, ya no necesitamos un sistema represivo.

Llegamos a casa después del trabajo cansados nos instalamos ante el tótem: la televisión, esta fabrica un mundo que sustituye al real y adormece nuestro sentido crítico. Estamos todos tan ocupados que no nos damos el espacio necesario para reflexionar.

Es mucho más cómodo aceptar los precios del mercado sin plantearse si pagamos el precio justo por aquello que consumimos y sin plantearnos las consecuencias que de ello se derivan.

Las personas creen que las decisiones personales no son importantes: “ yo solo! ¿qué puedo hacer ante el sistema?”. Sin embargo, las agencias publicitarias saben muy bien que es todo lo contrario; desde nuestra más tierna infancia nos cuidan para que seamos consumidores, recibimos publicidad personalizada con nuestro nombre y apellido que nos hacen fieles a un sistema. Y a nosotros se nos olvida que las decisiones que uno toma son importantes

Pero, en definitiva, “todo está conectado” como dice el lema de la película Syriana dirigida por Stephen Gagham.

Podemos actuar y como consecuencia las cosas cambian, aceptar la responsabilidad de la propia vida ampliar la conciencia de cada una de nuestras decisiones, por ejemplo si yo consumo productos ecológicos estoy evitando que se lancen pesticidas a la tierra (y si alguien me pregunta porqué son más caros los productos ecológicos es por que el volumen de población que apuesta por esta opción, mucho más barata a la larga, es todavía pequeña), si yo pago el precio justo estoy evitando que los países del tercer mundo cobren menor sueldo por el mismo trabajo que yo desarrollo en el primer mundo, si yo compro madera que garantice la repoblación en los bosques de origen estoy evitando la devastación de selvas y bosques...si yo sé que el coltan tiene en guerra permanente a el Congo optimizo el uso del móvil, y otros dispositivos electrónicos.

Syriana, la película, nos cuenta una historia de corrupción entre dos grandes corporaciones petroleras y el gobierno; la puesta en escena es compleja y en este caso la ficción permite ver la realidad mucho mejor que la propia realidad; me permite ejercer el rol de perfecta observadora.

Veo como cada personaje tiene su papel sin conciencia de su peso en la trama total.

Profesora Nuria Arias.

[1] Cita textual de Eduardo Galeano de su libro Las venas abiertas de América Latina
OIT: Organización Internacional del Trabajo sobre pueblos indígenas y tribales en países independientes.
Aminata Dramane Traoré: Escritora y política, nace en Bamako (Mali). Doctorada en psicología social. Nommée Ministra de Cultura bajo la presidencia de Alpha Oumar Konaré.
Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” Siglo XXI de España Editores sa.
Pedro Gómez “El derecho a la información, fundamental para la defensa de todos los derechos, también los de los pueblos indígenas”
Jordi Gascón “¿Cómo puede la sociedad civil aprovechar la ratificación del convenio 169 de la OIT por parte del Estado español?” Diálogos para la cooperación con los pueblos indígenas.

http://www.unionpenosa.org/
http://repsolmata/
http://www.bbvasinarmas.org/
http://www.blogdecine.com/estrenos/syriana-breve-guia-para-entenderla
[PDF] Empresas transnacionales españolas en América Latina: ¿Y si ...
http://www.elpais.com/articulo/futuro/coltan/mineral/estrategico/elpepusocfut/20070926elpepifut_4/Tes http://www.youtube.com/watch?v=NX8C-YSA2tY
Robert Baer exagente de la CIA y autor del libro catalizador del film Syriana.
http://a-travesdelespejo.iespana.es/

Els crims de les grans companyies farmacèutiques.

2009-09-07T04:11:00.000-07:00

En el breu període que va de 2000 a 2003, gairebé la totalitat de les grans companyies farmacèutiques van passar pels tribunals dels EEUU, acusades de pràctiques fraudulentes.

Vuit d'aquestes empreses han estat condemnades a pagar més de 2.200 milions de
dòlars de multa.

En quatre d'aquests casos les companyies farmacèutiques implicades –TAP Pharmaceuticals, Abbott, AstraZeneca i Bayer– han reconegut la seva responsabilitat per actuacions criminals
que han posat en perill la salut i la vida de milers de persones.

Quines són aquestes actuacions? Qui en rep les conseqüències? Què mou a les companyies farmacèutiques a actuar així? Quines respostes s'estan produint davant d'aquests abusos i quines cal que es produeixin encara?

En aquest Quadern estudiarem les estratègies actuals d'aquesta indústria i l'impacte directe que aquestes estratègies tenen en la manera com concebem la salut i la malaltia i en els recursos que tenim per promocionar l'una i prevenir o guarir l'altra.

Teresa Forcades i Vila.

http://www.fespinal.com/espinal/llib/ct141.pdf

Entrevista a Susan George.

2009-08-16T13:37:00.000-07:00

Une fédération pour les femmes au Maroc pour HALIMA MELGHAGH.

2009-08-05T07:04:00.000-07:00

La ligue démocratique pour les droits des femmes au Maroc devient une fédération.

Depuis 1993,lorsqu'elle obtint son statut d ONG,la ligue démocratique n'a cessé de se mobiliser pour la défense des droits des femmes,elle a développé ses outils à travers un travail de proximité pour lutter contre la discrimination basée sur le genre.Sa stratégie est fondée sur deux grands axes: L'un à caractère socio-éducatif et l'autre réservé essentiellement à la revendication, utilisant le plaidoyer et le lobbying pour participer au changement social.

La LDDF est un mouvement pour l'égalité et la citoyenneté au sein duquel militent des femmes de différentes appartenances sociales et d'âges variés et également des hommes qui partagent et épousent les valeurs de l'égalité, de la justice sociale,de la solidarité et qui œuvrent pour un monde démocratique.
Et c'est parce que la lutte est encore longue ,que La LDDF s'est trouvé obligée d'instaurer des structures pouvant assurer la continuité professionnelle de ce mouvement social:

Le CIOFEM:Un observatoire et espace de réflexion et communication où sont analysées des données ,traduites en indicateurs fiables et opérationnels sur des situations de droits civils,politiques ,économiques,sociaux et culturels des femmes.

L'Ecole de l'Egalité et de la Citoyenneté: développe l'esprit critique,encourage la réflexion sur les moyens de combattre l'obscurantisme, diffuse les valeurs de la tolérance,de la solidarité et de la citoyenneté.

Les centres d'alphabétisation et d'éducation à l'égalité:mettent à la disposition des femmes qui ont des difficultés de lecture et d'écriture des personnes compétentes et bénévoles ,assurant des ateliers et des formations aux droits des femmes et aux valeurs de l'égalité et de la citoyenneté.

L'Action solidaire: apporte une aide humanitaire aux personnes démunies, instaure la culture de protection et de solidarité citoyenne et organise des caravanes d'aide et de soutien.

L'Espace pour l'Avenir: travaille sur l'éducation des jeunes aux droits humains universels,à l'égalité entre les hommes et les femmes afin que la nouvelle génération s'implique davantage et puisse prendre des décisions.

LDDF-Assistance:accueille les femmes victimes de violence ou en situations difficiles,en leur assurant,d'une manière professionnelle,du réconfort psychologique, de l'écoute,du conseil ,et de l'orientation juridique .

Tilila,un refuge pour femmes en détresse. La deuxième structure au Maroc et la première à casablanca qui a été créée ,en fait, pour palier à un manque aberrant d'espace d'accueil pour cette population féminine sujette à différents types de violences.Tilila a une capacité de 20 lits et offre des services de soutien psychologique,médical et assure le suivi juridique des dossiers des femmes .

Fes servir la teva llibertat per a defensar la nostra per ALBA PALLISE.

2009-07-27T09:08:00.000-07:00

Birmania es troba governada per una dictadura militar des de 1962.

Regit per una Junta Militar que, després de negar-se a reconèixer els resultats de les eleccions de 1990, exerceix una forta repressió sobre els grups opositors al règim i està acusat de violar els drets de les minories ètniques.

Aung San Suu Kyi opositora al règim, líder de la Lliga Nacional per la Democràcia i premi Nobel de la Pau el 1991 va aconseguir el suport de la majoria dels birmans, però els militars no van donar validesa a l’escrutini i retenen la líder opositora fins avui.

Més de 45 anys de violació dels Drets Humans i de veus silenciades. La veu de les dones birmanes es fa palesa de manera contundent a través de les seves paraules impreses en aquest llibre.

Relats de dones valentes, defensores de la vida i de la pau, relats de fermesa davant la gran injustícia.

Elles, les dones birmanes, mostren compassió per l’enemic, persistència, fortalesa. No poden fer ressò de les seves vivències “en la terra muda de Birmània” perquè es troben a l’exili, a les presons i als camps de refugiats i en cas de que la seva veu se senti, el règim, la farà callar de mala manera.

Els relats recollits en aquest llibre han estat escrits, dictats o lliurats i posteriorment recopilats i traduïts per tal de propagar aquelles històries inhumanes que no haurien d’existir i què ara, minut a minut estan succeint a diversos racons del món.

En aquestes veus s’hi poden trobar anhels de llibertat, somnis de democràcia, crits de socors, malsons viscuts en carn i ossos o relats tràgics de tortures, assassinats i violacions, però sobretot, una força immensa de lluita per les llibertats i un sentiment de futur esperançador.

Dones...organitzades en associacions, sindicats, etc. Dones...amb una gran consciència de comunitat, amb lluita activa, formant-se a les fronteres per tal de salvar vides, educar als seus fills, esperant als seus marits, treballant per la construcció del seu país.

Per acabar amb paraules d’Aung San Suu Kyi “En la terra muda de Birmània la llibertat és un terrabastall que els mentiders no poden imitar i cap crit pot ofegar”.

Després d’haver llegit aquestes històries m’he sentit amb la responsabilitat de fer servir la meva llibertat per a defensar la de les dones que no la tenen. Passa-ho.

Més informació i activisme:
http://birmaniaporlapaz.org/jml/

Alba Pallisé
Amigues i amics de la UNESCO de Tortosa.

Anàlisis de les fonts d'immigració per PALOMA ORTEGA.

2009-07-11T10:04:00.000-07:00

Quan parlem del tractament que fem des dels mitjans de comunicació de l’immigració, la primera reflexió que em sorgeix es que si exercíssim un periodisme més seriós i rigorós, a lo millor no serien tant necessaris els debats, les jornades i els congressos que es celebren sobre aquest tema.

També és cert que els exemples d’aquest tipus de periodisme cada vegada és més escàs i les empreses de comunicació el justifiquen amb l’argument de que les seves audiències avui demanden un altre tipus d’informació.

Malgrat això, si que crec necessari destacar que moltes de les recomanacions realitzades als periodistes per millorar el tractament de l’ immigració en els seus medis, tenen que veure amb l’exercici d’un bon periodisme, amb el convenciment del periodista en funció social que hauria de tenir el seu treball, i amb el compromís dels grups de comunicació per fer el bon informatiu.

Fa dos anys, el president de l’Associació de la Premsa de Madrid, Fernando González Urbaneja, va alertar sobre la qualitat del periodisme actual, que “no està a l’altura del que demanen els ciutadans avui en dia”, i assenyalava dos amenaces: la tentació per l’espectacle i l’enorme persuasió de les fonts, “ cada dia més poderoses i hàbils”. I es que la bona gestió de l’ informació i de les fonts d‘informació, són les principals matèries primes amb les que es fa cada dia un bon periodisme.

En un interessant estudia realitzat per l’ Universitat Complutense de Madrid sobre l’ utilització de les fonts d’informació en cinc diaris d’àmbit nacional, les dades obtingues reflectien una mitja d’1,3 fonts d’informació per noticia, dada bastant allunyada de la recomanació de contrastar l’informació amb, almenys, tres fonts, realitzada des dels llibres d’estil d’alguns mitjans.
A més a més, l’anàlisi mostrava que un 37,10% de les noticies analitzades empraven fonts oficials, un 33.92% fonts no oficials, i un 30% publicaven l’informació d’agències de notícies, on també predominen les fonts oficials.

La progressiva perdua de fonts i l’abús de les anomenades fonts “oficials” o institucionals en les notícies, aplica la informació dels mitjans en general, incloses les que aborden l’immigració. Tanmateix, i donat que el tema del que parlem és l’immigració, és innegable que durant varis anys, la poca informació que es publicava en els mitjans espanyols des de que va començar el fenomen migratori l’any 1996, tenia com a principal fonts a l’administració pública, les forces de seguretat i els serveis socials.

Les persones migrants tot just apareixen amb veu pròpia a les noticies, ni es recorreria a elles com a font d’informació amb credibilitat.Una de les “queixes” de les organitzacions socials en aquest sentit es dirigeix a la falta d’especialització dels periodistes que cobreixen l’informació sobre immigració.
Els temes relacionats amb l’immigració es publiquen en diferents seccions –Nacional, Economia i Societat, principalment- i recauen en diferents periodistes, per la qual cosa parlar d’especialització és complicat.

Alguns dels factors externs que influeixen amb aquesta falta d’especialització o de coneixement més extens d’un tema són les dinàmiques de treball accelerat establert en els mitjans, on l’exigència de producció informativa passa, molt sovint, per sobre del treball fet amb cura, rigor i temps. L’esmenta’t “periodisme de declaracions” elaborat a cops de comunicats o rodes de premsa, sense necessitat de sortir de la redacció, fan molt difícil al periodista conèixer la realitat del carrer i els seus protagonistes. La figura dels periodista, “testimoni del que passa al seu voltant” que és, al fi i al cap, d’on sorgeixen les bones noticies, tal i com defensava Ryszard Kapuscinky, està en declivi.

El nou periodista és de taula, amb accés a Internet i bon “gestor de l’informació”. I des d’aquestes taules de les redaccions, cada vegada resulta més complicat veure més enllà de les notes de premsa o els teletipus de les agències, o buscar les fonts idònies per realitzar un bon treball periodístic.

Per a qui escriuen els mitjans?

A una entrevista que vaig realitzar l’any 2006 a la periodista Concha Garcia Campoy, durant la seva etapa enfront del programa “Campoy al seu punt” a l’emissora Punto Radio, li vaig preguntar com pensava ella que reflexaven els mitjans la realitat de l’immigració. Em va respondre que a la seva experiència de radio, el tractament de l’immigració era fred, perquè parlaven dels immigrants com a tema o com a problema.

I va afegir “l’immigrant que està aquí no vol sentir parlar de problemes, vol que hi hagi polítiques que l’afavoreixen, vol una radio amb la que es senti identificat. Per això el que funciona són els mitjans fets per ells i per a ells, Les altres emissores el que fem es intentar conscienciar als no immigrants sobre la necessitat de facilitar l’ integració”.

Aquesta afirmació, extraporable a la premsa és, tanmateix, el reflexe d’una percepció estesa a la societat, basada al “nosaltres” i “ells”. Som diferents, compartim un espai comú però cadascú al seu lloc. Els mitjans espanyols que informen sobre l’immigració ho fan per al seu públic espanyol, reprodueixen i reflecteixen la visió de la societat autòctona, no tenen en compte als seus possibles lectors o radiooients immigrants.
Una de les conseqüències d’aquesta falta d’identificació dels immigrants amb els diaris espanyols és el sorgiment de diaris propis, dirigits a diferents col•lectius. Latino, Sí se puede, Toumaï, Eñ búlgaro, Nova Duma o el Nuevo ciudadano són alguns dels més de 20 diaris per immigrants que ja existeixen a la Comunitat de Madrid.

Tanmateix, en la mesura en que els periodistes hauríem de reflectir la societat diversa en la que vivim. Es fa cada cop més necessari “connectar” amb aquesta audiència immigrant a través del nostre treball- la informació, el llenguatge, els temes, les imatges, el so- de tal forma que es vegin identificats amb ells i sentin que formen part de la comunitat en la que viuen i treballen.

Mentre els immigrants de diferents nacionalitats, races, o religió no es vegin reflectits en aquests mitjans, ni s’identifiquen amb la informació que publiquen, no crec que es pugui parlar d’una vertadera integració. I en aquest procés d’integració, els mitjans no haurien d’assumir tant sols el paper de sensibilització de la societat espanyola, sinó també el de “facilitadors” de la convivència i la construcció d’una societat multicultural i diversa.

Construint la credibilitat de les fonts.

La credibilitat de les fonts utilitzades pel periodista és, sens dubte, uns dels punts d’anclatge del seu treball. Identificar qui, per què i en quin context algú pot ser una bona font d’informació, és una tasca inherent a l’exercici mateix del periodista. Del bon ull i el millor maneig de la relació amb les fonts està part del què fer del periodista. En el relatiu a l’immigració, potser tant sols la minoria de periodistes conten amb una agenda acceptable de fonts d’informacions “creïbles” entre les comunitats immigrants.

Tanmateix, també és cert que aquesta identificació de fonts no ha estat una tasca fàcil. Hi ha que tenir en compte que la creació d’un teixit organitzatiu entre les comunitats immigrants ha estat un procés desigual en les diferents ciutats espanyoles.
Mentre que a Barcelona, una societat ja per sí mateixa molt procliu al associacionisme, les diferents comunitats d’immigrants donaven molt aviat les seves primeres passes a la creació d’associacions, plataformes, o inclús federacions, a Madrid o València, es van anar constituint associacions d’immigrants d’una forma més pausada, lenta, i apenes buscaven projecció envers dels mitjans d’una forma sistemàtica.

Ekoos.org, altres fonts d’informació per a periodistas.

La preocupació per l’ús de les fonts d’informació en els mitjans, i especialment al que fa referència a la informació social, va ser el punt de partida pel desenvolupament de Ekoos.org, l’últim projecte de la Fundació Chandra, “llançada” (creada) al maig del 2007. Ekoos.org es va crear amb l’objectiu d’oferir als periodistes una comunitat global de fonts d’informació especialitzades en temes com el desenvolupament, els drets humans, l’immigració o el medi ambient, que poguessin respondre a les seves preguntes o necessitats d’informació des de qualsevol part del món.
En els cinc primers mesos de vida del projecte, s’han incorporat més de 700 periodistes en total (a ambdues edicions, castellà i català), i 450 fonts d’informació, de les quals, més de 100 són de fora d’Espanya, i especialment, de Latinoamerica.

Aquesta xarxa global de persones amb coneixement especialitzats, obre als periodistes enormes possibilitats per ampliar la seva informació en aquells temes sobre els quals saben poc, per buscar i accedir a noves fonts “sobre el terreny”, és a dir, que puguin parlar sobre assumptes que afectin al seu país, des de el seu país, etc.

Per la seva part, per a les fonts d’informació no sols suposa la possibilitat de dona a conèixer el treball de la seva organització o institució, sinó també de contribuir a donar més visibilitat en els mitjans a tots aquells temes de caràcter social i mediambiental, així com a incorporar altres perspectives dels mateixos, diferents a les que ofereixen ls fonts “institucionals”.

Tant les consultes que plantegen els periodistes com les fonts en ekkoos.org s’organitzen en 12 àrees temàtiques: acció humanitària, conflictes i pau, cooperació per al desenvolupament, drets humans, discapacitat, economia, exclusió social, infància i joventut, immigració i medi ambient. Des del principi intuíem que l’àrea d’immigració i les fonts d’informació vinculades a ella anaven a tenir una gran demanda, malgrat que no creiem que fos tanta.

El cert és que l’interès dels periodistes usuaris de ekoos.org s’han inclinat clarament cap a l’àrea d’immigració, on s’han rebut més de 20% de les consultes que han tingut d’atendre les fonts d’informació registrades. Una part molt important d’aquestes consultes busca allò del que careixen moltes de les noticies sobre immigrants: la veu dels immigrants per a que opinin sobre els problemes que els pertoca.

Contactes amb la comunitat xinesa o bosnia en una determinada Comunitat Autònoma, el treball de les organitzacions d’immigrants en temes com la violència de gènere o els accidents laborals, o què passa amb els menors immigrants no acompanyats a Espanya són alguns dels exemples de consultes que han resolt algunes de les 75 fonts d’informació que sobre immigració estan registrats al projecte.

Entre aquetes 75 fonts d’informació es troben representats de ONG i organismes internacionals que treballen en temes d’immigració (OIM, ACNUR, red Acoge, Cear, centre d’acollida d’immigrants, etc,), representants d’organitzacions d’immigrants, que serveixen de pont per donar veu pròpia a aquests col•lectius (Fedelatina, Asoc. Solidaria Ecuatoriana, Asoc. Rumiñahui, Voluntariado Madres Dominicanas, Asoc. Balcal, i altres), professors universitaris e investigadors especialitzats en les diferents perspectives d’immigració.

També existeix una demanda de dades concretes, com les nacionalitats majoritàries a una determinada Comunitat Autònoma o la penetració d’Internet entre els immigrants. En ocasions aquestes dades no existeixen de forma oficial, pel que l’informació que faciliten es basa en estimacions, com el nombre de dominicans residint a Espanya de forma irregular o el nombre d’immigrants que no han pogut votar en les anteriors eleccions municipals, etc.
En qualsevol cas, el cert és que el percentatge de resolució de les preguntes plantejades pels periodistes és molt alt, un 98%, el qual reflexa no sols el bon funcionament del projecte sinó també el compromís de les fonts d’una major cobertura des dels mitjans de la informació i els temes sobre els que treballen.

Així doncs, des del nostre punt de vista, un dels principals reptes per aconseguir que l’informació de caràcter social –inclosa l’immigració- aquest més present en els mitjans, és incidir en un d’aquests dos elements claus del bon periodisme: facilitar als periodistes l’accés a altres fonts d’informació, diferents a les habituals, que proporcionin altres perspectives i visions sobre el seu àmbit de coneixement.
Un altre repte, no menys important, seria el de traslladar a les empreses de comunicació la necessitat ‘una major formació i especialització dels seus periodistes per garantir així l’exercici d’un periodisme de qualitat, a l’altura dels ciutadans. Per això és matèria per un altre debat.

http://www.ekoos.org

Les dones immigrades a Catalunya per MARIEL ARAYA.

2009-07-04T01:10:00.000-07:00

Feminització de les migracions.
En l’actualitat el 58% de les persones migrants al món són dones. Aquest augment de la feminització de les migracions, en el marc de la globalització, té causes diverses, entre les que destaquen les causes econòmiques tant als països d’origen de les migracions, com als països receptors de les mateixes.

Pel que fa als països d’origen, un dels exemples el trobem a l’Amèrica Llatina. Les conseqüències dels Plans d’Ajust Estructural (implementats pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional) van tenir com a conseqüència el tancament de mitjanes i petites empreses (generant més atur masculí) i es van retallar les despeses socials dels Estats.

En aquest marc, les dones s’han fet càrrec de la supervivència de les llars a través de l’economia de subsistència (agricultura de subsistència), l’economia informal (venda ambulant, cuina de productes…) i l’emigració. És a dir, les dones que emigren són majoritàriament dones que (en el seu rol històric com a últimes responsables de les seves famílies) són caps de famílies monomarentals i la migració es transforma en una estratègia més de supervivència de les seves llars. En aquest mateix sentit es pot afirmar de les dones que viatgen per reagrupament familiar: són dones que en el procés de migració masculina s’han fet càrrec de les famílies i del seu sosteniment quotidià mentre l’home estava consolidant el seu projecte migratori.

Coincidint amb aquest procés, ens trobem en què en els països receptors de les migracions (com ara Catalunya) existeix una greu crisi de les anomenades “estructures reproductives” a causa de l’envelliment de la població per una banda i, molt fonamentalment, a causa de la incorporació al treball fora de casa de les dones autòctones. Aquesta crisi és nomenada per moltes expertes del moviment de dones com “la crisi de la cura” que ha mostrat com és que històricament més les dones que els homes han contribuït, mitjançant els treballs de cura i atenció a les persones en les llars, al desenvolupament econòmic.

I que aquest desenvolupament té uns costos invisibilitzats que han aportat gratuïtament més les dones que els homes. Aquests treballs de cura són impossibles de deslocalitzar (i així abaratir els seus costos d’externalització) i serien les dones immigrades les cridades a cobrir aquests llocs de treball.
I ens mostren, com un mirall, com és que les feines de cura de les llars, de les persones, es continuen transferint a dones (ja que la majoria dels homes no s’han incorporat a aquestes feines) al mateix temps que aquestes feines són les pitjors remunerades, no valorades socialment i amb un molt alt grau de precarietat.

Diversitat de les dones immigrades a Catalunya.
Tot i que el marc estructural econòmic pretén que les dones immigrades només som responsables de les famílies i que només venim a treballar als sectors dels serveis (treballs de cura, a la restauració, als sectors d’atenció a la salut…) el fet és que ens trobem amb diversitat de dones, de projectes migratoris propis, de somnis de dones.

La major preocupació que tenen les dones immigrades avui en dia a Catalunya és l’accés al treball en condicions d’igualtat d’oportunitats. Els majors obstacles que es troben les dones immigrades per accedir al mercat laboral a Catalunya els trobem en dos aspectes: les restriccions normatives, producte de la regulació del reagrupament familiar i els prejudicis sobre les dones immigrades quant les seves formacions i capacitacions, així com també l’adjudicació de determinats trets culturals com ara “són dones que només volen estar-se a casa i no volen treballar”.

Com hem pogut veure abans, aquesta última afirmació constitueix una gran falacia: les dones immigrades (en realitat TOTES les dones) hem contribuït SEMPRE al desenvolupament econòmic i hem treballat SEMPRE, tot i que aquest treball i aquesta contribució hagi estat (i encara ho està) invisibilitzada. S’ha de recordar el fet que moltes dones immigrades han estat les responsables de la supervivència de les seves famílies i llars (ja sigui en llars monomarentals –dones que viatgen soles- , ja sigui en llars on l’home havia emigrat –dones que vénen per reagrupament familiar-) i que quan vénen a Catalunya porten una trajectòria de sabers i capacitats, d’enginy i d’imaginació, d’empenta i de projectes de futur.

Certament, per a moltes dones immigrades els processos migratoris són positius més enllà dels aspectes econòmics. En aquest sentit es pot destacar que, per exemple, juntament amb les remeses que envien les dones a les seves llars d’origen, circulin també informacions i altres simbòlics que qüestionen els rols històrics de gènere, i que les dones troben reconeixement i possibilitat d’autonomia més enllà de l’econòmica, com recullen estudis i informes.

Però també ens trobem que, pel que fa a moltes dones immigrades, el procés migratori a Catalunya els ha significat veritables retalls i tornada enrere en els seus drets: per exemple pel que fa a la negació dels drets polítics (no poder votar) i molt especialment en la negació del dret al treball (en les regulacions dels permisos de reagrupament familiar i en la discriminació quotidiana).
Tot i aquestes circumstàncies, les dones immigrades aporten, des de la seva diversitat, estratègies i genealogies de dones en la recerca de llibertat femenina.

Les estratègies de les dones immigrades.
Un dels exemples més destacables de les estratègies de moltes dones immigrades són les xarxes de solidaritat i de relació entre dones que es generen en els processos migratoris. Trobem exemples en la vida quotidiana tant respecte dels països d’origen com en els receptors: moltes dones compten amb d’altres dones per a la cura de les seves famílies en origen (són les anomenades “xarxes globals de la cura”) i moltes dones immigrades compten amb d’altres dones per a l’atenció de les seves pròpies famílies en destí, per poder realment conciliar la vida familiar, laboral i personal (aquestes dones no són necessàriament família, sinó que són les amigues, les “paisanes”, etc). En el marc d’aquestes mateixes relacions entre dones s’han generat moltes experiències d’associacionisme femení, reconeixent les genealogies de les dones. Així, ens trobem per exemple que moltes dones africanes ja practicaven als països d’origen les relacions exclusives de “l’entre-dones” al que es refereix el moviment de dones i més concretament el moviment feminista.

Les dones immigrades són diverses i tenen diverses estratègies. Un altre exemple el trobem en la formació de l’associació de “Matronas latinoamericanas” (AMALA). Aquestes dones es van unir per tal d’aconseguir el reconeixement de les seves titulacions i capacitacions i actualment tenen més de 80 sòcies a tot l’Estat espanyol. Altres dones es reuneixen per fundar espais de trobada davant de necessitats molt concretes com per exemple en el projecte “Mae brasileira” on un grup de mares volen tenir un espai de recolzament mutu,de “mercadillo” de roba i utensilis de criatures, d’intercanvi de sabers davant la manca de les àvies, les tietes…, i que s’implementa en el marc de la Xarxa de les Dones Immigrades a Catalunya. Altres dones s’incorporen als espais dels pobles i les ciutats, i participen activament en els mitjans de comunicació com ara el projecte “Barreja’t amb mi” de l’associació “Per dret Propi”, programa de ràdio local setmanal.

I és en aquest marc de relacions entredones que podem visualitzar les aportacions positives de les migracions femenines i la importància del recolzament de l’associacionisme femení, de la promoció de la participació femenina i la lluita contra els prejudicis contra les dones immigrades als pobles i ciutats de Catalunya.
Perquè la mirada i l’atenció a les aportacions i el quefer de les dones ens remet a la vida quotidiana que estem fent cada dia les dones.
Vida quotidiana que és el contingut real i la base per falcar el futur als nostres pobles i ciutats.

http://www.donesyemanja.org/

El paper de la dona als contes tradicionals per GEMMA LIENAS.

2009-07-02T15:14:00.000-07:00

Els contes infantils tenen tot l’aire de ser una zona marginal i de poca importància en el conjunt de la literatura. De fet, a la literatura per a nens i nenes li passa el mateix que a l’ensenyament infantil: molta gent considera trivial el que cal transmetre a la canalla i, per tant, jutgen poc prestigiós dedicar-s’hi. El fet, però, és que els primers anys en la vida d’una criatura són crucials. I ho són perquè durant aquest període el nombre de coneixements que pot acumular una ment infantil és molt superior al que després serà capaç d’absorbir en gran part de la seva vida adulta i també perquè durant aquests anys es fixaran les bases del que serà la seva manera d’estar en societat.
La literatura constitueix una eina de formació també a aquestes edats primerenques. No és estrany, doncs, que els contes infantils, especialment els tradicionals, s’utilitzin com a vehicle per transmetre els valors (?) col·lectius de la nostra cultura i que inculquin a la quitxalla les bases del patriarcat, és a dir, la dominació masculina i, conseqüentment, la submissió femenina.
Analitzant les figures femenines joves dels contes tradicionals podem observar que insisteixen a presentar-les amb les característiques “ideals” en una relació de disparitat entre dones i homes. Aquestes característiques són la submissió, l’obediència, l’abnegació, la falta de curiositat, la dependència... I, a la vegada, els contes donen per fet que l’únic objectiu de la vida de qualsevol noia és casar-se i ocupar-se de la llar.
Així, la Blancaneus, perduda en el bosc, es converteix en la minyona dels nans i, finalment, el seu destí serà casar-se amb el príncep que la despertarà quan s’hagi menjat la poma enverinada. O el cas de la Ventafocs, que des del començament, sense oposar resistència, fa totes les feines de la casa i només és salvada d’aquest destí perquè es casa amb el príncep. Bé és cert que, en cap cas, podem saber si el príncep les ha deslliurades de fer els llits, d’escombrar i de fregar, perquè els contes s’acaben justament quan comença el matrimoni, cosa que fa suposar que, en la seva vida adulta, les noies continuaran fent les mateixes tasques que durant la seva joventut. Si no és que tenen un destí pitjor, com d’esdevé amb la protagonista de Barbablava, casada amb un assassí en sèrie.
Els contes infantils no tan sols plantegen les virtuts que ha de tenir una noia també subratllen els defectes que no pot tenir si no vol rebre un càstig majúscul. Per exemple, la Caputxeta vermella és una nena que demostra curiositat i no obeeix els consells dels grans i això la porta ha ser devorada per un pederasta, el llop. També la dona de Barbablava, pel fet de no obeir les ordres del marit és a punt de morir a les seves mans, tot i que, finalment, els germans la salven perquè agredeixen l’agressor. O la Bella dorment, que cau fulminada perquè té curiositat per saber com es fa servir un fus.
És així que, des de la infantesa, les nenes aprenen la por i la necessitat de ser protegides, aprenen a plorar, a obeir i a escoltar. En definitiva, les nenes aprenen que les dones són éssers passius i febles.
Evidentment, tots els personatges femenins, ja siguin nenes o noies en edat de casar-se són, a més de passives i obedients, extraordinàriament boniques i conscients de la seva bellesa. Aquelles noies, com les germanastres de la Ventafocs, no gaire bufones seran incapaces d’enamorar un príncep. La bellesa, per descomptat, consisteix, entre d’altres qüestions, a portar els cabells llargs, a tenir-los rossos, a gaudir d’uns peus ben petitons i a ser primes. Per això l’única que pot posar-se la sabata de cristall és la Ventafocs i l’única a qui li cap l’anell minúscul és la pell-d’ase, totes dues criatures etèries, anorèxiques avant la lettre.
Els contes tradicionals, però, no definirien la dona amb totes les peculiaritats que li atorga la mirada androcèntrica si no la pintessin també molt dolenta. La dona és un ésser malèfic han dit al llarg dels segles els pares de l’església, els científics, els filòsofs... De manera que, un cop casades, un cop adultes, ja se’n pot destacar aquesta característica intrínseca a la seva naturalesa. Amb tot, com que no seria pertinent que una mare fos dolenta, als contes tradicionals les mares han desaparegut per donar pas a les madrastres. Així, sense interferir en el rol maternal, ens pinten unes dones terriblement cruels i frívoles. La madrastra de la Blancaneus, que la fa matar perquè no vol rivals a la seva bellesa o la madrastra de Hansel i Gretel, que els deixa perduts al bosc perquè ella i el seu home puguin sobreviure a costa de la mort de les criatures.
Quan no hi ha canalla, les dones grans són simplement bruixes --la de la Llum blava o la de la Bella dorment—que, és clar, desitgen fer mal perquè és l’única cosa que les gratifica.
Els personatges masculins, en canvi, mai no surten gaire malparats, facin el que facin, ni tan sols quan pretenen tenir relacions amb la seva pròpia filla, com en el cas de Pell d’ase. Però això ja són figues d’un altre paner.

http://www.gemmalienas.com/

Contes i dones per JORDINA BIOSCA.

2009-07-02T06:08:00.000-07:00

Qui és qui.
Contes de tradició oral.

XHARAZHAD, a les Mil i una nits, va ser una heroïna que va sobreviure per la seva astúcia (com Ulísses) després d’haver estat decapitades ( o mortes de qualsevol altra manera) una bona pila de víctimes abans que ella. No oblidem, però, que el rei responsable d’aquestes morts, al principi mateix de l’obra, és ell mateix la víctima inicial quan veu que la seva dona, estimada i noble esposa amb la qual no semblava haver-hi cap problema, és capaç, just ell acaba de marxar de casa, de portar a terme suculentes orgies amb esclaus i serventes al jardí on possiblement, hauria anat a passejar tranquil·lament amb el seu marit la nit abans. A partir d’aquí, el marit ferit es casarà cada dia amb una donzella diferent i al matí següent, la farà matar.
Masclisme? Càstigs desmesurats? Perfídia d’una sola dona? Paguen justes per pecadores?
Ens hauríem de preguntar si són els sexes o les situacions, el que apareixen als contes. Els papers haurien pogut estar absolutament invertits i aquí no passa res. Res s’hauria mogut de lloc. Ella, la reina infidel i castigada, hauria estat la víctima i s’hagués pogut convertir en una autoritat i un botxí dèspota per tal, més tard, de ser redimida per una nova i futura víctima que, sota forma d’home, li hauria retornat la confiança en els éssers humans i, és clar, en l’amor.

On vaig a parar, amb tot això? A tota la literatura oral (o tradició oral narrativa, digueu-li com vulgueu) hi ha hagut des de sempre personatges de tota mena i tot rang que han estat el costat fosc o el costat clar de les personalitats humanes. Òbviament, si estem dividits entre homes i dones, és de calaix que cada un d’aquests personatges estigui precisament representat per un home o una dona (en els cas dels animals, metàfora o faula..., ja en parlaríem en un altre context, d’això). Així doncs, la part negativa i/o positiva de la humanitat, sempre s’ha de representar a través de l’un o altra sexe. La cosa resulta lleugerament simple d’entendre al cap d’unes quantes lectures o “escotades” de contes i o sessions narratives: la maldat o la bondat, estan absolutament equilibrades, ja siguin ells els bons sota forma de prínceps, vellets, mags, pagesos, coloms, cavalls o qualsevol altre forma masculina o siguin dolents sota forma d’ogres, gegants, bruixots, llops, usurers, assassins o lladregots. I el mateix amb elles: les malvades bruixes, ogresses, madrastres, serps, envejoses velles i geloses germanes..., i per contrast, les bones, les princeses, la noia pobre, l’ésser abandonat, desvalgut, gràcil i alhora ple d’intel·ligència i dolçor que superarà totes i cada una de les proves per arribar a un final feliç.

El personatge, doncs, s’ha d’entendre com una figura que ocupa un espai, un rol dins la narració, un paper definit entre la dicotomia de bé i de mal. No s’hi val el victimisme femení: no existeix als contes una única representació que només sigui la forma de la maldat de les madrastres ni la forma de la bleda assolellada de cotó fluix i color rosa que sembla que converteix a totes les noies en princeses passives i sense desig que esperen que sigui un príncep qui les vingui a salvar. Per contra, tampoc els homes són sempre sobrehumans i tot poderosos, no són sempre salvadors i cavallers valents. N’hi ha de porucs, està ple de pares inútils i absents, de pretendents que no donen la talla i alguns, com els nans de la Blancaneus, que resulten ser el màxim exponent del no-home ja que poden estar convivint sense que cap ni un, ni per un instant, intenti posar-li la mà a sobre a la xicota o com a mínim, se la miri amb desig (no seria un ultratge, doncs, per una dona, ser tan poc desitjada pel gens menyspreable nombre de 7 homes que conviuen amb ella? Mitjos homes, és el que són, en definitiva...)
No es tracta, doncs, de personatges amb sexe sinó de rols que descriuen conductes, cosa que vol dir que la madrastra no és la nova dona del pare que s’ha tornat a ajuntar ni el bruixot és aquell veí vell i arrugat que de vegades diu coses estranyes. Una cosa és la realitat i l’altra, la ficció formal (de forma, no de continguts, tot i que metafòrics) dels contes.

Els nanos, per altra banda, ho tenen claríssim: encara que juguin a cavallers i dracs i prínceps i princeses, encara que vegin llops i tinguin por de les bruixes, ho poden simbolitzar molt millor que l’adult i poden matar el drac sense sentir-se malament alhora que ni se’ls passaria per la closca de matar qualsevol altra bèstia que fos una mica més grossa que una mosca o un llangardaix. Així doncs, si es fa per part de l’adult, una lectura estrictament de forma, aleshores, massa vegades, només sabrà veure en els contes “errades” que no s’avenen a allò políticament correcte i que no són “educatives”: paritat de gèneres, tolerància, conflictes racials, fem la pau (no l’amor, en això l’adult també fa censura) i no la guerra i altres modernitats d’aquesta mena que només fan que empobrir el tresor cultural de la tradició oral i tots els seus continguts vitals.
I sobre les formes retòriques del final dels contes, l’acostumada i clàssica formula del I es van casar i van viure feliços i van menjar perdius i anissos, i a més a més, van tenir tres fills... (variants mil incloses, és clar...)

Hi ha queixa possible en una formula tan estimulant? Qui pot veure-hi un encasellament social? Qui pot limitar-se a veure-hi un no progrés de la dona perquè compartir amb un altre l‘encasella a la vida de la llar? Qui pot pensar que això vol dir no tenir opcions a la vida? La cosa, no va per aquí. Ja ho diu la paraula: feliços! la felicitat en aquest cas, en els cas dels contes, de compartir amb la persona estimada. I compartir-ho per mèrits propis, no perquè t’hagi caigut res del cel. Sinó perquè t’ho treballes. No perquè t’ho hagin dit. Sinó perquè esculls. No perquè toqui. Sinó perquè ho desitges. O és que els protagonistes dels contes no han de moure cel i terra abans no arriben al feliç desenllaç? Esforç, voluntat, desig, anhel, força, valentia i tota mena d’atributs aparellats amb d’altres igualment humans: por, soledat, odi...

Compartir, estimar i ser estimat. Tota la resta, són afegits. O no és simplement això, a trets bàsics, allò que des de sempre ha buscat la humanitat? El casament, les perdius i els anissos i fins i tot els fills podrien ser secundaris, però l’amor, el fet de poder i ser estimat, això queda per sobre totes les coses, com a factor essencial de la vida. I en els contes, els finals sempre són feliços: han de deixar una porta oberta a l’optimisme, a un futur compartit, on l’amor ajudarà a tirar endavant els conflictes i els mals moments. No podríem comparar el final feliç d’aquests texts a un que acabés amb la concessió de la hipoteca per tal de que l’heroi o heroïna del conte poguessin obrir la desitjada botiga de caramels. Això, no és un final feliç, no ens enganyéssim pas.... Això seria un negoci!

http://www.jordinabiosca.com/

Gènere i Salut.

2009-05-30T07:33:00.000-07:00

El 70% dels 1.500 milions de persones que viuen amb un dòlar o menys al dia són nenes i dones1. Aquest fenomen es coneix com a feminització de la pobresa.
La pobresa pot afectar de diferent manera a dones i homes de la mateixa classe i el mateix context social, ja que les dones trobaran davant les recessions econòmiques més dificultats, i això és degut, en gran mesura, per les normes socials que les discriminen en l’accés al treball, el valor que s’assigna a la seva feina, l’accés a altres recursos econòmics (crèdit, terra, tecnologia, etc.) i per la necessitat de compatibilitzar les seves activitats generadores d’ingressos amb les de tenir cura dels fills i filles i d’altres persones dependents 2.
L’anàlisi de gènere se centra en l’estudi de les relacions de poder entre els homes i les dones. En aquest sentit s’han de revisar les funcions exercides per cadascú a fi de descobrir els desequilibris existents en el seu accés a la feina, als recursos, al lleure, als ingressos, a la cultura i al poder. A molts països s’observa que la dona ocupa posicions subordinades en la majoria d’aquestes variables, incloent sens dubte, l’accés a la salut.
L’accés a la salut per a les dones (com també per als homes i infants) és, simplificant-ho molt, el resultat de la interacció entre l’oferta i la demanda. L’oferta vindrà determinada per la disponibilitat, l’accesibilitat, l’acceptabilitat i la qualitat dels béns i serveis públics de salut que ofereix l’Estat, i la demanada per qüestions com l’estructura del parentesc, el context social, el reconeixement de la malaltia, la percepció de la gravetat de la malaltia i la susceptibilitat, etc., tot això influenciat per les relacions de gènere. Aquestes variables interactuen entre si i també amb l’oferta, fins al punt que alguns factors de l’oferta es tornen factors de la demanda. Això és així perquè els factors de l’oferta passen a formar part de les variables que la demanda potencial té en compte a l’hora de convertir-se en demanada efectiva. Per exemple, a països com Tanzània, Gabon, Ghana o Moçambic, on el treball laboral és molt intens, cal tenir en compte, a més del cost de tractament, els costos que no estan relacionats amb el tractament i que afecten a l’accessibilitat del dret a la salut. És a dir, els costos directes –cost del transport, dietes de la persona malalta i els acompanyants- i indirectes -com la pèrdua de productivitat- pel fet d’anar a un centre de salut 3,4. Aquestes condicions poden afectar a la decisió d’anar o no al centre de salut.
Si focalitzem el treball d’equitat exclusivament en les causes directes que impedeixen que les dones accedeixin a la salut, és molt difícil aconseguir canvis sostenibles a la societat i, per tant, una veritable millora en la salut de les dones. Aquesta tasca cal complementar-la amb un altra que abordi les causes de fons de la desigualtat en l’accés a la salut per motius de gènere. Per tant, per recuperar la igualtat cal apoderar a la dona i enfortir els seus drets.
Això no significa que les estratègies de gènere s’hagin de centrar exclusivament en elles. Més aviat al contrari, en ser l’home qui ostenta la posició de poder, resulta imprescindible comptar amb la seva participació perquè tinguin lloc els processos de canvi cap a unes relacions més equitatives amb les dones.

1 Lamarca, C. “Ella para él, él para el estado y los tres para el mercado: globalización y género”. http://www.nodo50.org/maast/ellapael.pdf2 Sojo, D., Sierra, B., i López, I. “Salud y Género. Guía práctica para profesionales de la cooperación”. Médicos del Mundo. 2002.3 Muela J. et al. Malaria in Pregnancy: What can the Social Sciences Contribute?. PLoS Medicine. April 2007. Volume 4. Issue 4. e92 4 Muela, J. i Hausmann, S. Malaria y otras penurias. Salud y desigualdades de género en Tanzania. Quaderns de l'Institut Català d'Antropologia. Sèrie monogràfics, 22. 2008

Mès info: http://www.salutxdesenvolupament.org/ca/genere_i_salut

¿Qué fem les migrades davant la crisi?

2009-04-07T02:25:00.000-07:00

Con esta pregunta fuimos convocadas a la mesa de respuestas y propuestas de asociaciones y de grupos de mujeres que han iniciado un camino donde plasmar experiencias concretas.

Dentro del marco de la conmemoración del Día Internacional de las Mujeres, asociaciones, grupos y mujeres de todos los lugares se acercaron hasta la ciudad de Cubelles para compartir entre todas los saberes que nos unen.

Nuestra asociación Atzavara arrels estuvo representada por Fatiha Lakhlife, Susana Ibañez, Alba Pallisé y Daniela Mansilla, quienes compartieron la mesa "Reptes y respostes de les dones immigrades. Experiències entorn de projectes d´ajuda mútua i de xarxes de solidaritat" junto a los grupos "Mujeres pa´lante" - Maloka de Barcelona y Mujeres de Sant Cugat con su proyecto "Sabores del mundo".

El Espai Dona fue el eje de nuestra intervención porque se trata de un lugar de encuentro y de intercambio de experiencias destinados a las mujeres, también migradas; es aquí donde nos reunimos a hablar del "nosotras" al margen de los origenes, países o culturas.

En Espai Dona desarrollamos diversos talleres para facilitar las habilidades sociales, comunicativas y emocionales del grupo y de cada una de nosotras.

También en este espacio surgió, hace poco más de cuatro años, la revista Mirades, con la intención de visibilizar la presencia y los aportes de las mujeres migradas a la ciudad de Tortosa y el objetivo de desmenuzar los estereotipos de la mujer “migrada, sumisa y oculta tras sus velos”.

La realidad cotidiana ha hecho que la revista madure y desde una primera incursión por las historias de vida de algunas mujeres de la asociación ahora que, entre todas, hemos asumido nuestra presencia ya no hay motivos para dar explicaciones sobre por qué estamos aquí sino para que se conozcan nuestros aportes en el lugar donde hemos decidido vivir.

Las mujeres que participamos en Atzavara provenimos de países como Marruecos, Argelia, China, Bielorusia, Argentina o India, por lo tanto somos diversas en cuanto a saberes y experiencias.
Es a aprtir de estos encuentros semanales que surgen las ideas.

Crisis, una palabra tan repetida en estos momentos les animó a realizar el siguiente texto

“Somos un grupo de mujeres que venimos de países diferentes como Marruecos, Argelia, Paquistán y China.

Venimos a Atzavara para aprender la lengua catalana y castellana y para hacer informática.

Y también para conocer otras mujeres, para compartir ideas, buscar información, trabajo y soluciones para nuestros problemas.

En una clase de castellano hablamos de los problemas, de la situación económica y personal de nosotras.

Así nació la idea de crear una cooperativa entre las mujeres de Atzavara para ayudar a la familia y ser independiente de los hombres.

Cada año Atzavara presenta la revista Mirades y cada una de nosotras preparó una comida típica de su región para esta fiesta; cuando vimos que a todo el mundo le gustó tanto, nos dio coraje para pensar en la cooperativa.

Después hicimos lo mismo en la fira de la solidaridad de Tortosa”.

El texto no tiene final. Seguimos buscando el camino.

www.atzavaratortosa.org

Benvingudes, benvinguts!!!

2009-04-06T12:03:00.000-07:00

Este blog lo hemos creado desde el espacio de encuentro en el que mujeres de diferente origen nos reunimos cada semana en la asociación Atzavara arrels.

En él queremos compartir nuestras inquietudes, reflexiones y alegrías.

Esperamos que nos acompañen con sus aportes y sugerencias.