El curs és gratuit i es farà de dilluns a dijous de 17 a 18h.
Per a més informació contacteu amb Mary Cáceres Flores al 699 72 46 12.
sábado 24 de octubre de 2009
Associació de Dones Immigrants SANAD.
El proper dilluns 2 de novembre comença el Curs de Manualitats organitzat per l'Associació de Dones Immigrants SANAD a la Biblioteca Municipal de Roquetes.
El curs és gratuit i es farà de dilluns a dijous de 17 a 18h.
El curs és gratuit i es farà de dilluns a dijous de 17 a 18h.
sábado 17 de octubre de 2009
Benvolguts i benvolgudes.
L'Assemblea territorial de dones de les Terres de l'Ebre prepara el seu II Congrés pel dia 28 de novembre de 2009 a Gandesa.
Ens agradaria comptar amb la vostra participació.
Salutacions cordials.
Salutacions cordials.
Josepa Vilurbina i Neus Guiu.
Representants de l’ Assemblea territorial de dones de les Terres de l’ Ebre.
Representants de l’ Assemblea territorial de dones de les Terres de l’ Ebre.
Per informació i inscripcions visiteu la web de l'Institut Català de les Dones:
www.gencat.cat/icdona o truqueu al tel. 977 44 47 58.
sábado 3 de octubre de 2009
Punta del Iceberg: LA INMIGRACIÓN, por Nuria Arias.
A través del espejo es el titulo de una serie de debates que se están realizando en Centros educativos de Latino América y España; este trabajo forma parte de un proyecto que reflexiona sobre la evolución de los países Latinos.
En el debate realizado en el instituto de secundaria IES Montserrat de Barcelona a la pregunta:
¿Qué problemas tenemos? La respuesta unánime fue la inmigración.
“Como nosotros somos un país rico vienen de fuera y nos quitan el trabajo” expresa Oriol, un joven de 16 años estudiante de 4º de ESO.
¿Qué problemas tenemos? La respuesta unánime fue la inmigración.
“Como nosotros somos un país rico vienen de fuera y nos quitan el trabajo” expresa Oriol, un joven de 16 años estudiante de 4º de ESO.
A raíz de esta idea muy extendida he considerado necesario hacer una reflexión al respecto y escribir este artículo.
“En occidente se han impuesto dos miedos: inmigración y terrorismo”, comparto la opinión de Aminata Traoré uno de los testimonios de la película “Bamako,” dirigida por Abderrahmane Sissako.
“La relación con occidente se rige por la mentira, la hipocresía y el cinismo porque todo se hace para que los africanos no seamos conscientes de la rapacidad del sistema. Eso es lo que denuncio cuando afirmo que el ímpetu es del norte pero que el ladrón es local, contando con nuestra complicidad” afirma Aminata Traoré.
En un sistema donde todo se compra y se vende, el individuo no cuenta; es necesario una masa crítica que quiera comprender y actuar, pero como ella dice: “ Mantengamos la calma.”
La inmigración es el aspecto visible de una política económica invisible para una mayoría. Nuestro silencio, y el impacto de empresas transnacionales de capital español y de otras nacionalidades compromete el bienestar del planeta y favorece la emigración de los pueblos.
En febrero de 2007, el Estado español ratificó el convenio 169, que había sido adoptado por la OIT hacía 17 años. Entre los aspectos más importantes del tratado, hay dos que son especialmente significativos. El primero es que garantiza derechos colectivos de los pueblos, y no sólo individuales. El segundo es que obliga a los gobiernos a reconocer el derecho de propiedad y posesión de la tierra que los pueblos indígenas ocupan ancestralmente (artículos 13 a 19)
La firma de este tratado puede ser un hecho simbólico si los ciudadanos del estado español no son conscientes del valor del mismo y, en consecuencia, no presionan al gobierno, para que sea un gobierno ético expresando su rechazo a decisiones que perjudiquen una población, un territorio o al medio ambiente.
Hoy en día, gracias a internet, uno tiene acceso a la información de tal forma que el poder de elección es mucho mayor que en cualquier otra época, los foros y los chats permiten ponerse en contacto con personas de todo el mundo, lo que permite contrastar opiniones y actuar sin estar presente. Así encontramos en la red artículos que no publican los grandes creadores de opinión.
La firma de este tratado puede ser un hecho simbólico si los ciudadanos del estado español no son conscientes del valor del mismo y, en consecuencia, no presionan al gobierno, para que sea un gobierno ético expresando su rechazo a decisiones que perjudiquen una población, un territorio o al medio ambiente.
Hoy en día, gracias a internet, uno tiene acceso a la información de tal forma que el poder de elección es mucho mayor que en cualquier otra época, los foros y los chats permiten ponerse en contacto con personas de todo el mundo, lo que permite contrastar opiniones y actuar sin estar presente. Así encontramos en la red artículos que no publican los grandes creadores de opinión.
“Empresas transnacionales españolas en América Latina: ¿Y si miramos detrás del telón? “ nos transmite datos concretos ante los que es imposible quedarse indiferente, como la internacionalización del sector energético con empresas que están provocando una grave crisis humanitaria debido a sus actividades (Repsol Mata o Unión Penosa...) , las industrias extractivas violando los derechos de los pueblos indígenas lo cual permite hablar de una deuda ecológica, infraestructuras (ACS...), madera (plantaciones industriales de Eucaliptos), monocultivos de soja, textil (Ropa Limpia), o del capital financiero (BBVA Sin Armas.)
La intervención de los gobiernos del norte en los gobiernos del sur es en realidad mucho más increíble que cualquier ficción. Los gobiernos están al servicio de empresas multinacionales que actúan con una falta absoluta de respeto a la vida, anteponiendo el negocio al ser humano.
Así lo explica con exahustividad Eduardo Galeano en su libro Las venas abiertas de América Latina que sigue siendo a día de hoy un testimonio de primera magnitud.
Soja, azúcar, café, carne, madera, minerales, metales... una larga lista de productos puede servir como ejemplo. Tomemos el petróleo, la riqueza más monopolizada en todo el sistema capitalista.
Muchos grandes empresarios detentan más poder político que los mismos gobiernos. Lo ejercen a escala universal; las grandes corporaciones petroleras destronan reyes y presidentes, financian conspiraciones palaciegas y golpes de Estado.
“Con el petróleo ocurre como con el café o con la carne, que los países ricos ganan mucho más por tomarse el trabajo de consumirlo, que los países pobres por producirlo. La diferencia es de diez a uno: de los once dólares que cuestan los derivados de un barril de petróleo, los países exportadores de la materia prima más importante del mundo reciben apenas un dólar, resultado de la suma de los impuestos y los costes de extracción, mientras que los países del área desarrollada, donde tienen su asiento las casas matrices de las corporaciones petroleras, se quedan con diez dólares, resultado de la suma de sus propios aranceles y sus impuestos, ocho veces mayores que los impuestos de los países productores, y de los costos y las ganancias de los transportes, la refinación, el procesamiento y la distribución que las grandes empresas monopolizan”[1]
Pero si alguien se pregunta por qué esta información no llega a la opinión pública, es importante saber que los propietarios de los medios de comunicación de América Latina en muchos casos son los mismos que en España.
El mejor ejemplo lo podemos encontrar en el grupo Prisa. Propietario del diario El País y la Cadena Ser, tiene intereses en todos los países de América Latina y EEUU directamente o a través de otros grupos de comunicación en los que participa (Grupo Latino de Radio Difusión (GLRD), Unión Radio, Radio Caracol…) y no con medios minoritarios sino con verdaderos oligopolios de la información. En el caso de GLRD con una audiencia de 13 millones de oyentes entre todas sus emisoras.
¿Por qué no reaccionamos frente a semejante barbaridad? ¿Dónde estamos atrapados?
La intervención de los gobiernos del norte en los gobiernos del sur es en realidad mucho más increíble que cualquier ficción. Los gobiernos están al servicio de empresas multinacionales que actúan con una falta absoluta de respeto a la vida, anteponiendo el negocio al ser humano.
Así lo explica con exahustividad Eduardo Galeano en su libro Las venas abiertas de América Latina que sigue siendo a día de hoy un testimonio de primera magnitud.
Soja, azúcar, café, carne, madera, minerales, metales... una larga lista de productos puede servir como ejemplo. Tomemos el petróleo, la riqueza más monopolizada en todo el sistema capitalista.
Muchos grandes empresarios detentan más poder político que los mismos gobiernos. Lo ejercen a escala universal; las grandes corporaciones petroleras destronan reyes y presidentes, financian conspiraciones palaciegas y golpes de Estado.
“Con el petróleo ocurre como con el café o con la carne, que los países ricos ganan mucho más por tomarse el trabajo de consumirlo, que los países pobres por producirlo. La diferencia es de diez a uno: de los once dólares que cuestan los derivados de un barril de petróleo, los países exportadores de la materia prima más importante del mundo reciben apenas un dólar, resultado de la suma de los impuestos y los costes de extracción, mientras que los países del área desarrollada, donde tienen su asiento las casas matrices de las corporaciones petroleras, se quedan con diez dólares, resultado de la suma de sus propios aranceles y sus impuestos, ocho veces mayores que los impuestos de los países productores, y de los costos y las ganancias de los transportes, la refinación, el procesamiento y la distribución que las grandes empresas monopolizan”[1]
Pero si alguien se pregunta por qué esta información no llega a la opinión pública, es importante saber que los propietarios de los medios de comunicación de América Latina en muchos casos son los mismos que en España.
El mejor ejemplo lo podemos encontrar en el grupo Prisa. Propietario del diario El País y la Cadena Ser, tiene intereses en todos los países de América Latina y EEUU directamente o a través de otros grupos de comunicación en los que participa (Grupo Latino de Radio Difusión (GLRD), Unión Radio, Radio Caracol…) y no con medios minoritarios sino con verdaderos oligopolios de la información. En el caso de GLRD con una audiencia de 13 millones de oyentes entre todas sus emisoras.
¿Por qué no reaccionamos frente a semejante barbaridad? ¿Dónde estamos atrapados?
El miedo a perder el trabajo es la espada de Damocles que nos hace a todos cómplices de este sistema, ya no necesitamos un sistema represivo.
Llegamos a casa después del trabajo cansados nos instalamos ante el tótem: la televisión, esta fabrica un mundo que sustituye al real y adormece nuestro sentido crítico. Estamos todos tan ocupados que no nos damos el espacio necesario para reflexionar.
Es mucho más cómodo aceptar los precios del mercado sin plantearse si pagamos el precio justo por aquello que consumimos y sin plantearnos las consecuencias que de ello se derivan.
Las personas creen que las decisiones personales no son importantes: “ yo solo! ¿qué puedo hacer ante el sistema?”. Sin embargo, las agencias publicitarias saben muy bien que es todo lo contrario; desde nuestra más tierna infancia nos cuidan para que seamos consumidores, recibimos publicidad personalizada con nuestro nombre y apellido que nos hacen fieles a un sistema. Y a nosotros se nos olvida que las decisiones que uno toma son importantes
Pero, en definitiva, “todo está conectado” como dice el lema de la película Syriana dirigida por Stephen Gagham.
Podemos actuar y como consecuencia las cosas cambian, aceptar la responsabilidad de la propia vida ampliar la conciencia de cada una de nuestras decisiones, por ejemplo si yo consumo productos ecológicos estoy evitando que se lancen pesticidas a la tierra (y si alguien me pregunta porqué son más caros los productos ecológicos es por que el volumen de población que apuesta por esta opción, mucho más barata a la larga, es todavía pequeña), si yo pago el precio justo estoy evitando que los países del tercer mundo cobren menor sueldo por el mismo trabajo que yo desarrollo en el primer mundo, si yo compro madera que garantice la repoblación en los bosques de origen estoy evitando la devastación de selvas y bosques...si yo sé que el coltan tiene en guerra permanente a el Congo optimizo el uso del móvil, y otros dispositivos electrónicos.
Pero, en definitiva, “todo está conectado” como dice el lema de la película Syriana dirigida por Stephen Gagham.
Podemos actuar y como consecuencia las cosas cambian, aceptar la responsabilidad de la propia vida ampliar la conciencia de cada una de nuestras decisiones, por ejemplo si yo consumo productos ecológicos estoy evitando que se lancen pesticidas a la tierra (y si alguien me pregunta porqué son más caros los productos ecológicos es por que el volumen de población que apuesta por esta opción, mucho más barata a la larga, es todavía pequeña), si yo pago el precio justo estoy evitando que los países del tercer mundo cobren menor sueldo por el mismo trabajo que yo desarrollo en el primer mundo, si yo compro madera que garantice la repoblación en los bosques de origen estoy evitando la devastación de selvas y bosques...si yo sé que el coltan tiene en guerra permanente a el Congo optimizo el uso del móvil, y otros dispositivos electrónicos.
Syriana, la película, nos cuenta una historia de corrupción entre dos grandes corporaciones petroleras y el gobierno; la puesta en escena es compleja y en este caso la ficción permite ver la realidad mucho mejor que la propia realidad; me permite ejercer el rol de perfecto observador.
Veo como cada personaje tiene su papel sin conciencia de su peso en la trama total.
Veo como cada personaje tiene su papel sin conciencia de su peso en la trama total.
Profesora Nuria Arias.
[1] Cita textual de Eduardo Galeano de su libro Las venas abiertas de América Latina
OIT: Organización Internacional del Trabajo sobre pueblos indígenas y tribales en países independientes.
Aminata Dramane Traoré: Escritora y política, nace en Bamako (Mali). Doctorada en psicología social. Nommée Ministra de Cultura bajo la presidencia de Alpha Oumar Konaré.
Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” Siglo XXI de España Editores sa.
Pedro Gómez “El derecho a la información, fundamental para la defensa de todos los derechos, también los de los pueblos indígenas”
Jordi Gascón “¿Cómo puede la sociedad civil aprovechar la ratificación del convenio 169 de la OIT por parte del Estado español?” Diálogos para la cooperación con los pueblos indígenas.
OIT: Organización Internacional del Trabajo sobre pueblos indígenas y tribales en países independientes.
Aminata Dramane Traoré: Escritora y política, nace en Bamako (Mali). Doctorada en psicología social. Nommée Ministra de Cultura bajo la presidencia de Alpha Oumar Konaré.
Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” Siglo XXI de España Editores sa.
Pedro Gómez “El derecho a la información, fundamental para la defensa de todos los derechos, también los de los pueblos indígenas”
Jordi Gascón “¿Cómo puede la sociedad civil aprovechar la ratificación del convenio 169 de la OIT por parte del Estado español?” Diálogos para la cooperación con los pueblos indígenas.
http://www.unionpenosa.org/
http://repsolmata/
http://www.bbvasinarmas.org/
http://www.blogdecine.com/estrenos/syriana-breve-guia-para-entenderla
[PDF] Empresas transnacionales españolas en América Latina: ¿Y si ...
http://www.elpais.com/articulo/futuro/coltan/mineral/estrategico/elpepusocfut/20070926elpepifut_4/Tes http://www.youtube.com/watch?v=NX8C-YSA2tY
Robert Baer exagente de la CIA y autor del libro catalizador del film Syriana.
http://a-travesdelespejo.iespana.es/
http://repsolmata/
http://www.bbvasinarmas.org/
http://www.blogdecine.com/estrenos/syriana-breve-guia-para-entenderla
[PDF] Empresas transnacionales españolas en América Latina: ¿Y si ...
http://www.elpais.com/articulo/futuro/coltan/mineral/estrategico/elpepusocfut/20070926elpepifut_4/Tes http://www.youtube.com/watch?v=NX8C-YSA2tY
Robert Baer exagente de la CIA y autor del libro catalizador del film Syriana.
http://a-travesdelespejo.iespana.es/
viernes 18 de septiembre de 2009
Convivència i Interculturalitat als nostres barris i escoles.
Imaginant la convivència és una proposta de creació de sinèrgies entre les potencialitats existents en la comunitat educativa i en el barris multiculturals on avui fem la nostra vida.
L’equip de l’entitat ACISI (Associació per la Cooperació, la Inserció Social ila Interculturalitat) ha buscat precisament això al llarg d’aquests dos anys a Tortosa/BaixEbre, a través del seu projecte “Mediació per la convivència (2007-2009)”, amb el suporttècnic i econòmic de la Xarxa de Mediació Intercultural creada per la Fundació “la Caixa”.
Professionals i tècnics d’escola, de les institucions i les associacions del municipi, els i lesjoves i infants, les famílies, les dones i els homes –treballadors i veïns d’ara i de sempre,d’aquí, d’allà- ens trobem a diari en els espais de la nostra ciutat.
Ens coneixem i reconeixem, participem a fer de Tortosa/Baix Ebre un territori on les persones obrim camins i fem ponts tots plegats --cadascú des de la seva realitat i la seva singularitat. Camins i ponts per tal de transformar els reptes de la vida en comú en unprojecte de convivència senzill, possible, creat i compartit entre tots i totes.
Col.laborant des de la mediació intercultural i comunitària i amb un esforç de treball enxarxa i de formació al territori, ACISI obre avui aquest espai de diàleg i reflexió a la ciutat,a tall de conclusió i cloenda del projecte amb la participació de totes les persones i equipsamb qui hem treballat, i també per explorar noves sinèrgies i camins de futur a l’entorn dela convivència, la interculturalitat i la cohesió social a Tortosa/Baix Ebre.
L’equip de l’entitat ACISI (Associació per la Cooperació, la Inserció Social ila Interculturalitat) ha buscat precisament això al llarg d’aquests dos anys a Tortosa/BaixEbre, a través del seu projecte “Mediació per la convivència (2007-2009)”, amb el suporttècnic i econòmic de la Xarxa de Mediació Intercultural creada per la Fundació “la Caixa”.
Professionals i tècnics d’escola, de les institucions i les associacions del municipi, els i lesjoves i infants, les famílies, les dones i els homes –treballadors i veïns d’ara i de sempre,d’aquí, d’allà- ens trobem a diari en els espais de la nostra ciutat.
Ens coneixem i reconeixem, participem a fer de Tortosa/Baix Ebre un territori on les persones obrim camins i fem ponts tots plegats --cadascú des de la seva realitat i la seva singularitat. Camins i ponts per tal de transformar els reptes de la vida en comú en unprojecte de convivència senzill, possible, creat i compartit entre tots i totes.
Col.laborant des de la mediació intercultural i comunitària i amb un esforç de treball enxarxa i de formació al territori, ACISI obre avui aquest espai de diàleg i reflexió a la ciutat,a tall de conclusió i cloenda del projecte amb la participació de totes les persones i equipsamb qui hem treballat, i també per explorar noves sinèrgies i camins de futur a l’entorn dela convivència, la interculturalitat i la cohesió social a Tortosa/Baix Ebre.
Taller “Imaginant la convivència”
Divendres, 25 de setembre de 2009
17-21 hores
Auditori Felip Pedrell de Tortosa
Formadora: Fadhila Mammar, professora del Instituto Universitario de Migraciones, Etnicidady Desarrollo Social, Universidad Autónoma de Madrid. Directora Tècnica del Serviciode Mediación Social Intercultural del Ayuntamiento de Madrid (2005-2008).
Com podem crear sinèrgies entre les potencialitats d’uns i altres, a les aules i escoles,amb mestres, alumnes i famílies, entre veïns i entre tècnics i professionals als carrers, alsserveis, a la ciutat ? Com podem imaginar conjuntament alternatives i solucions per construirla convivència?
Aquest taller pràctic, amb una metodologia dinàmica d’acció, diàleg i reflexió, serà un espai multipdisciplinar, divers i obert, perquè persones d’associacions, professionals, veïns de la ciutat aprofundim conjuntament en les nostres capacitats i idees per la convivència i la interculturalitat.
Jornada Oberta: “Convivència i Interculturalitat als nostres barris i escoles”
Dissabte, 26 de setembre de 2009
Auditori Felip Pedrell de Tortosa
9:00 – 9:30
Benvinguda i presentació de la Jornada
9:30 - 10:30
PONÈNCIA:Imaginant la convivència.
Com treballem junts, als nostres barris i escoles,per construir la convivència i l’apropament entre persones i grups de diferentsorígens culturals i trajectòries de vida?
Fadhila Mammar, professora del Instituto Universitario de Migraciones, Etnicidad yDesarrollo Social, Universidad Autónoma de Madrid. Directora Tècnica del Serviciode Mediación Social Intercultural del Ayuntamiento de Madrid (2005-2008).
10:30 – 11:30Taula de diàleg sobre Convivència i Interculturalitat als BARRIS del municipi
Dialoguen: Veïns-es, joves, professionals/tècniques del municipi.
Modera el diàleg: Fadhila Mammar.
11:30 – 12:00 Pausa esmorzar intercultural
12:00 – 13:00Taula de diàleg sobre Convivència i Interculturalitat a les ESCOLES del municipi
Dialoguen: Mares/pares, alumnes, mestres, tècniques de les escoles del municipi.
Modera el diàleg: Kira Bermúdez.
13:00 – 14:00Taula de diàleg sobre Convivència i Interculturalitat a la VIDA ASSOCIATIVA i COMERCIAL del municipi
Dialoguen: Membres d’associacions, botiguers, tècnics/professionals del municipi.
Modera el diàleg: Raúl Martínez.
14:00 – 14:30
Mediant per la convivència, des del Projecte de la Xarxa de Mediació Intercultural
Presentació: ACISI. Equip de mediació intercultural i comunitària
Lloc: Tortosa/Baix Ebre
Auditori Felip Pedrell de Tortosa
25 i 26 de setembre de 2009
Telèfons de contacte ACISI: 93.488.18.13 / 93.487.41.62
kira.acisi@gabinet.com
INSCRIPCIÓ GRATUÏTA
domingo 13 de septiembre de 2009
Marxa Mundial per la Pau i la No Violència.
Benvinguda, benvingut, a la primera Marxa Mundial que recorrerà el món demanant la fi de les guerres, el desmantellament de les armes nuclears i el cessament de tot tipus de violència (física, econòmica, racial, religiosa, cultural, sexual i psicològica).
Uneix-te a la gent valenta i ajuda a crear una nueva consciència mundial no violenta!
lunes 7 de septiembre de 2009
Els crims de les grans companyies farmacèutiques.
En el breu període que va de 2000 a 2003, gairebé la totalitat de les grans companyies farmacèutiques van passar pels tribunals dels EEUU, acusades de pràctiques fraudulentes.
Vuit d'aquestes empreses han estat condemnades a pagar més de 2.200 milions de
dòlars de multa.
dòlars de multa.
En quatre d'aquests casos les companyies farmacèutiques implicades –TAP Pharmaceuticals, Abbott, AstraZeneca i Bayer– han reconegut la seva responsabilitat per actuacions criminals
que han posat en perill la salut i la vida de milers de persones.
que han posat en perill la salut i la vida de milers de persones.
Quines són aquestes actuacions? Qui en rep les conseqüències? Què mou a les companyies farmacèutiques a actuar així? Quines respostes s'estan produint davant d'aquests abusos i quines cal que es produeixin encara?
En aquest Quadern estudiarem les estratègies actuals d'aquesta indústria i l'impacte directe que aquestes estratègies tenen en la manera com concebem la salut i la malaltia i en els recursos que tenim per promocionar l'una i prevenir o guarir l'altra.
Teresa Forcades i Vila.
viernes 4 de septiembre de 2009
Shared via domingo 16 de agosto de 2009
miércoles 5 de agosto de 2009
Une fédération pour les femmes au Maroc pour HALIMA MELGHAGH.
La ligue démocratique pour les droits des femmes au Maroc devient une fédération.
Depuis 1993,lorsqu'elle obtint son statut d ONG,la ligue démocratique n'a cessé de se mobiliser pour la défense des droits des femmes,elle a développé ses outils à travers un travail de proximité pour lutter contre la discrimination basée sur le genre.Sa stratégie est fondée sur deux grands axes: L'un à caractère socio-éducatif et l'autre réservé essentiellement à la revendication, utilisant le plaidoyer et le lobbying pour participer au changement social.
La LDDF est un mouvement pour l'égalité et la citoyenneté au sein duquel militent des femmes de différentes appartenances sociales et d'âges variés et également des hommes qui partagent et épousent les valeurs de l'égalité, de la justice sociale,de la solidarité et qui œuvrent pour un monde démocratique.
Et c'est parce que la lutte est encore longue ,que La LDDF s'est trouvé obligée d'instaurer des structures pouvant assurer la continuité professionnelle de ce mouvement social:
Le CIOFEM:Un observatoire et espace de réflexion et communication où sont analysées des données ,traduites en indicateurs fiables et opérationnels sur des situations de droits civils,politiques ,économiques,sociaux et culturels des femmes.
L'Ecole de l'Egalité et de la Citoyenneté: développe l'esprit critique,encourage la réflexion sur les moyens de combattre l'obscurantisme, diffuse les valeurs de la tolérance,de la solidarité et de la citoyenneté.
Les centres d'alphabétisation et d'éducation à l'égalité:mettent à la disposition des femmes qui ont des difficultés de lecture et d'écriture des personnes compétentes et bénévoles ,assurant des ateliers et des formations aux droits des femmes et aux valeurs de l'égalité et de la citoyenneté.
L'Action solidaire: apporte une aide humanitaire aux personnes démunies, instaure la culture de protection et de solidarité citoyenne et organise des caravanes d'aide et de soutien.
L'Espace pour l'Avenir: travaille sur l'éducation des jeunes aux droits humains universels,à l'égalité entre les hommes et les femmes afin que la nouvelle génération s'implique davantage et puisse prendre des décisions.
LDDF-Assistance:accueille les femmes victimes de violence ou en situations difficiles,en leur assurant,d'une manière professionnelle,du réconfort psychologique, de l'écoute,du conseil ,et de l'orientation juridique .
Tilila,un refuge pour femmes en détresse. La deuxième structure au Maroc et la première à casablanca qui a été créée ,en fait, pour palier à un manque aberrant d'espace d'accueil pour cette population féminine sujette à différents types de violences.Tilila a une capacité de 20 lits et offre des services de soutien psychologique,médical et assure le suivi juridique des dossiers des femmes .
lunes 27 de julio de 2009
Fes servir la teva llibertat per a defensar la nostra per ALBA PALLISE.
Birmania es troba governada per una dictadura militar des de 1962.
Regit per una Junta Militar que, després de negar-se a reconèixer els resultats de les eleccions de 1990, exerceix una forta repressió sobre els grups opositors al règim i està acusat de violar els drets de les minories ètniques.
Aung San Suu Kyi opositora al règim, líder de la Lliga Nacional per la Democràcia i premi Nobel de la Pau el 1991 va aconseguir el suport de la majoria dels birmans, però els militars no van donar validesa a l’escrutini i retenen la líder opositora fins avui.
Més de 45 anys de violació dels Drets Humans i de veus silenciades. La veu de les dones birmanes es fa palesa de manera contundent a través de les seves paraules impreses en aquest llibre.
Relats de dones valentes, defensores de la vida i de la pau, relats de fermesa davant la gran injustícia.
Elles, les dones birmanes, mostren compassió per l’enemic, persistència, fortalesa. No poden fer ressò de les seves vivències “en la terra muda de Birmània” perquè es troben a l’exili, a les presons i als camps de refugiats i en cas de que la seva veu se senti, el règim, la farà callar de mala manera.
Els relats recollits en aquest llibre han estat escrits, dictats o lliurats i posteriorment recopilats i traduïts per tal de propagar aquelles històries inhumanes que no haurien d’existir i què ara, minut a minut estan succeint a diversos racons del món.
En aquestes veus s’hi poden trobar anhels de llibertat, somnis de democràcia, crits de socors, malsons viscuts en carn i ossos o relats tràgics de tortures, assassinats i violacions, però sobretot, una força immensa de lluita per les llibertats i un sentiment de futur esperançador.
Dones...organitzades en associacions, sindicats, etc. Dones...amb una gran consciència de comunitat, amb lluita activa, formant-se a les fronteres per tal de salvar vides, educar als seus fills, esperant als seus marits, treballant per la construcció del seu país.
Per acabar amb paraules d’Aung San Suu Kyi “En la terra muda de Birmània la llibertat és un terrabastall que els mentiders no poden imitar i cap crit pot ofegar”.
Després d’haver llegit aquestes històries m’he sentit amb la responsabilitat de fer servir la meva llibertat per a defensar la de les dones que no la tenen. Passa-ho.
Més informació i activisme:
http://birmaniaporlapaz.org/jml/
Alba Pallisé
Amigues i amics de la UNESCO de Tortosa.
sábado 11 de julio de 2009
Anàlisis de les fonts d'immigració per PALOMA ORTEGA.
Quan parlem del tractament que fem des dels mitjans de comunicació de l’immigració, la primera reflexió que em sorgeix es que si exercíssim un periodisme més seriós i rigorós, a lo millor no serien tant necessaris els debats, les jornades i els congressos que es celebren sobre aquest tema.
També és cert que els exemples d’aquest tipus de periodisme cada vegada és més escàs i les empreses de comunicació el justifiquen amb l’argument de que les seves audiències avui demanden un altre tipus d’informació.
Malgrat això, si que crec necessari destacar que moltes de les recomanacions realitzades als periodistes per millorar el tractament de l’ immigració en els seus medis, tenen que veure amb l’exercici d’un bon periodisme, amb el convenciment del periodista en funció social que hauria de tenir el seu treball, i amb el compromís dels grups de comunicació per fer el bon informatiu.
Fa dos anys, el president de l’Associació de la Premsa de Madrid, Fernando González Urbaneja, va alertar sobre la qualitat del periodisme actual, que “no està a l’altura del que demanen els ciutadans avui en dia”, i assenyalava dos amenaces: la tentació per l’espectacle i l’enorme persuasió de les fonts, “ cada dia més poderoses i hàbils”. I es que la bona gestió de l’ informació i de les fonts d‘informació, són les principals matèries primes amb les que es fa cada dia un bon periodisme.
En un interessant estudia realitzat per l’ Universitat Complutense de Madrid sobre l’ utilització de les fonts d’informació en cinc diaris d’àmbit nacional, les dades obtingues reflectien una mitja d’1,3 fonts d’informació per noticia, dada bastant allunyada de la recomanació de contrastar l’informació amb, almenys, tres fonts, realitzada des dels llibres d’estil d’alguns mitjans.
A més a més, l’anàlisi mostrava que un 37,10% de les noticies analitzades empraven fonts oficials, un 33.92% fonts no oficials, i un 30% publicaven l’informació d’agències de notícies, on també predominen les fonts oficials.
La progressiva perdua de fonts i l’abús de les anomenades fonts “oficials” o institucionals en les notícies, aplica la informació dels mitjans en general, incloses les que aborden l’immigració. Tanmateix, i donat que el tema del que parlem és l’immigració, és innegable que durant varis anys, la poca informació que es publicava en els mitjans espanyols des de que va començar el fenomen migratori l’any 1996, tenia com a principal fonts a l’administració pública, les forces de seguretat i els serveis socials.
Les persones migrants tot just apareixen amb veu pròpia a les noticies, ni es recorreria a elles com a font d’informació amb credibilitat.Una de les “queixes” de les organitzacions socials en aquest sentit es dirigeix a la falta d’especialització dels periodistes que cobreixen l’informació sobre immigració.
Els temes relacionats amb l’immigració es publiquen en diferents seccions –Nacional, Economia i Societat, principalment- i recauen en diferents periodistes, per la qual cosa parlar d’especialització és complicat.
Alguns dels factors externs que influeixen amb aquesta falta d’especialització o de coneixement més extens d’un tema són les dinàmiques de treball accelerat establert en els mitjans, on l’exigència de producció informativa passa, molt sovint, per sobre del treball fet amb cura, rigor i temps. L’esmenta’t “periodisme de declaracions” elaborat a cops de comunicats o rodes de premsa, sense necessitat de sortir de la redacció, fan molt difícil al periodista conèixer la realitat del carrer i els seus protagonistes. La figura dels periodista, “testimoni del que passa al seu voltant” que és, al fi i al cap, d’on sorgeixen les bones noticies, tal i com defensava Ryszard Kapuscinky, està en declivi.
El nou periodista és de taula, amb accés a Internet i bon “gestor de l’informació”. I des d’aquestes taules de les redaccions, cada vegada resulta més complicat veure més enllà de les notes de premsa o els teletipus de les agències, o buscar les fonts idònies per realitzar un bon treball periodístic.
Per a qui escriuen els mitjans?
A una entrevista que vaig realitzar l’any 2006 a la periodista Concha Garcia Campoy, durant la seva etapa enfront del programa “Campoy al seu punt” a l’emissora Punto Radio, li vaig preguntar com pensava ella que reflexaven els mitjans la realitat de l’immigració. Em va respondre que a la seva experiència de radio, el tractament de l’immigració era fred, perquè parlaven dels immigrants com a tema o com a problema.
I va afegir “l’immigrant que està aquí no vol sentir parlar de problemes, vol que hi hagi polítiques que l’afavoreixen, vol una radio amb la que es senti identificat. Per això el que funciona són els mitjans fets per ells i per a ells, Les altres emissores el que fem es intentar conscienciar als no immigrants sobre la necessitat de facilitar l’ integració”.
Aquesta afirmació, extraporable a la premsa és, tanmateix, el reflexe d’una percepció estesa a la societat, basada al “nosaltres” i “ells”. Som diferents, compartim un espai comú però cadascú al seu lloc. Els mitjans espanyols que informen sobre l’immigració ho fan per al seu públic espanyol, reprodueixen i reflecteixen la visió de la societat autòctona, no tenen en compte als seus possibles lectors o radiooients immigrants.
Una de les conseqüències d’aquesta falta d’identificació dels immigrants amb els diaris espanyols és el sorgiment de diaris propis, dirigits a diferents col•lectius. Latino, Sí se puede, Toumaï, Eñ búlgaro, Nova Duma o el Nuevo ciudadano són alguns dels més de 20 diaris per immigrants que ja existeixen a la Comunitat de Madrid.
Tanmateix, en la mesura en que els periodistes hauríem de reflectir la societat diversa en la que vivim. Es fa cada cop més necessari “connectar” amb aquesta audiència immigrant a través del nostre treball- la informació, el llenguatge, els temes, les imatges, el so- de tal forma que es vegin identificats amb ells i sentin que formen part de la comunitat en la que viuen i treballen.
Mentre els immigrants de diferents nacionalitats, races, o religió no es vegin reflectits en aquests mitjans, ni s’identifiquen amb la informació que publiquen, no crec que es pugui parlar d’una vertadera integració. I en aquest procés d’integració, els mitjans no haurien d’assumir tant sols el paper de sensibilització de la societat espanyola, sinó també el de “facilitadors” de la convivència i la construcció d’una societat multicultural i diversa.
Construint la credibilitat de les fonts.
La credibilitat de les fonts utilitzades pel periodista és, sens dubte, uns dels punts d’anclatge del seu treball. Identificar qui, per què i en quin context algú pot ser una bona font d’informació, és una tasca inherent a l’exercici mateix del periodista. Del bon ull i el millor maneig de la relació amb les fonts està part del què fer del periodista. En el relatiu a l’immigració, potser tant sols la minoria de periodistes conten amb una agenda acceptable de fonts d’informacions “creïbles” entre les comunitats immigrants.
Tanmateix, també és cert que aquesta identificació de fonts no ha estat una tasca fàcil. Hi ha que tenir en compte que la creació d’un teixit organitzatiu entre les comunitats immigrants ha estat un procés desigual en les diferents ciutats espanyoles.
Mentre que a Barcelona, una societat ja per sí mateixa molt procliu al associacionisme, les diferents comunitats d’immigrants donaven molt aviat les seves primeres passes a la creació d’associacions, plataformes, o inclús federacions, a Madrid o València, es van anar constituint associacions d’immigrants d’una forma més pausada, lenta, i apenes buscaven projecció envers dels mitjans d’una forma sistemàtica.
Ekoos.org, altres fonts d’informació per a periodistas.
La preocupació per l’ús de les fonts d’informació en els mitjans, i especialment al que fa referència a la informació social, va ser el punt de partida pel desenvolupament de Ekoos.org, l’últim projecte de la Fundació Chandra, “llançada” (creada) al maig del 2007. Ekoos.org es va crear amb l’objectiu d’oferir als periodistes una comunitat global de fonts d’informació especialitzades en temes com el desenvolupament, els drets humans, l’immigració o el medi ambient, que poguessin respondre a les seves preguntes o necessitats d’informació des de qualsevol part del món.
En els cinc primers mesos de vida del projecte, s’han incorporat més de 700 periodistes en total (a ambdues edicions, castellà i català), i 450 fonts d’informació, de les quals, més de 100 són de fora d’Espanya, i especialment, de Latinoamerica.
Aquesta xarxa global de persones amb coneixement especialitzats, obre als periodistes enormes possibilitats per ampliar la seva informació en aquells temes sobre els quals saben poc, per buscar i accedir a noves fonts “sobre el terreny”, és a dir, que puguin parlar sobre assumptes que afectin al seu país, des de el seu país, etc.
Per la seva part, per a les fonts d’informació no sols suposa la possibilitat de dona a conèixer el treball de la seva organització o institució, sinó també de contribuir a donar més visibilitat en els mitjans a tots aquells temes de caràcter social i mediambiental, així com a incorporar altres perspectives dels mateixos, diferents a les que ofereixen ls fonts “institucionals”.
Tant les consultes que plantegen els periodistes com les fonts en ekkoos.org s’organitzen en 12 àrees temàtiques: acció humanitària, conflictes i pau, cooperació per al desenvolupament, drets humans, discapacitat, economia, exclusió social, infància i joventut, immigració i medi ambient. Des del principi intuíem que l’àrea d’immigració i les fonts d’informació vinculades a ella anaven a tenir una gran demanda, malgrat que no creiem que fos tanta.
El cert és que l’interès dels periodistes usuaris de ekoos.org s’han inclinat clarament cap a l’àrea d’immigració, on s’han rebut més de 20% de les consultes que han tingut d’atendre les fonts d’informació registrades. Una part molt important d’aquestes consultes busca allò del que careixen moltes de les noticies sobre immigrants: la veu dels immigrants per a que opinin sobre els problemes que els pertoca.
Contactes amb la comunitat xinesa o bosnia en una determinada Comunitat Autònoma, el treball de les organitzacions d’immigrants en temes com la violència de gènere o els accidents laborals, o què passa amb els menors immigrants no acompanyats a Espanya són alguns dels exemples de consultes que han resolt algunes de les 75 fonts d’informació que sobre immigració estan registrats al projecte.
Entre aquetes 75 fonts d’informació es troben representats de ONG i organismes internacionals que treballen en temes d’immigració (OIM, ACNUR, red Acoge, Cear, centre d’acollida d’immigrants, etc,), representants d’organitzacions d’immigrants, que serveixen de pont per donar veu pròpia a aquests col•lectius (Fedelatina, Asoc. Solidaria Ecuatoriana, Asoc. Rumiñahui, Voluntariado Madres Dominicanas, Asoc. Balcal, i altres), professors universitaris e investigadors especialitzats en les diferents perspectives d’immigració.
També existeix una demanda de dades concretes, com les nacionalitats majoritàries a una determinada Comunitat Autònoma o la penetració d’Internet entre els immigrants. En ocasions aquestes dades no existeixen de forma oficial, pel que l’informació que faciliten es basa en estimacions, com el nombre de dominicans residint a Espanya de forma irregular o el nombre d’immigrants que no han pogut votar en les anteriors eleccions municipals, etc.
En qualsevol cas, el cert és que el percentatge de resolució de les preguntes plantejades pels periodistes és molt alt, un 98%, el qual reflexa no sols el bon funcionament del projecte sinó també el compromís de les fonts d’una major cobertura des dels mitjans de la informació i els temes sobre els que treballen.
Així doncs, des del nostre punt de vista, un dels principals reptes per aconseguir que l’informació de caràcter social –inclosa l’immigració- aquest més present en els mitjans, és incidir en un d’aquests dos elements claus del bon periodisme: facilitar als periodistes l’accés a altres fonts d’informació, diferents a les habituals, que proporcionin altres perspectives i visions sobre el seu àmbit de coneixement.
Un altre repte, no menys important, seria el de traslladar a les empreses de comunicació la necessitat ‘una major formació i especialització dels seus periodistes per garantir així l’exercici d’un periodisme de qualitat, a l’altura dels ciutadans. Per això és matèria per un altre debat.
http://www.ekoos.org
sábado 4 de julio de 2009
Per què no?
Entra a http://pkno.gencat.cat/index.php?manifest i signa el manifest d’adhesió.Juga i anima a les persones amigues i conegudes a participar-hi.
Les dones immigrades a Catalunya per MARIEL ARAYA.
Feminització de les migracions.
En l’actualitat el 58% de les persones migrants al món són dones. Aquest augment de la feminització de les migracions, en el marc de la globalització, té causes diverses, entre les que destaquen les causes econòmiques tant als països d’origen de les migracions, com als països receptors de les mateixes.
En l’actualitat el 58% de les persones migrants al món són dones. Aquest augment de la feminització de les migracions, en el marc de la globalització, té causes diverses, entre les que destaquen les causes econòmiques tant als països d’origen de les migracions, com als països receptors de les mateixes.
Pel que fa als països d’origen, un dels exemples el trobem a l’Amèrica Llatina. Les conseqüències dels Plans d’Ajust Estructural (implementats pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional) van tenir com a conseqüència el tancament de mitjanes i petites empreses (generant més atur masculí) i es van retallar les despeses socials dels Estats.
En aquest marc, les dones s’han fet càrrec de la supervivència de les llars a través de l’economia de subsistència (agricultura de subsistència), l’economia informal (venda ambulant, cuina de productes…) i l’emigració. És a dir, les dones que emigren són majoritàriament dones que (en el seu rol històric com a últimes responsables de les seves famílies) són caps de famílies monomarentals i la migració es transforma en una estratègia més de supervivència de les seves llars. En aquest mateix sentit es pot afirmar de les dones que viatgen per reagrupament familiar: són dones que en el procés de migració masculina s’han fet càrrec de les famílies i del seu sosteniment quotidià mentre l’home estava consolidant el seu projecte migratori.
Coincidint amb aquest procés, ens trobem en què en els països receptors de les migracions (com ara Catalunya) existeix una greu crisi de les anomenades “estructures reproductives” a causa de l’envelliment de la població per una banda i, molt fonamentalment, a causa de la incorporació al treball fora de casa de les dones autòctones. Aquesta crisi és nomenada per moltes expertes del moviment de dones com “la crisi de la cura” que ha mostrat com és que històricament més les dones que els homes han contribuït, mitjançant els treballs de cura i atenció a les persones en les llars, al desenvolupament econòmic.
I que aquest desenvolupament té uns costos invisibilitzats que han aportat gratuïtament més les dones que els homes. Aquests treballs de cura són impossibles de deslocalitzar (i així abaratir els seus costos d’externalització) i serien les dones immigrades les cridades a cobrir aquests llocs de treball.
I ens mostren, com un mirall, com és que les feines de cura de les llars, de les persones, es continuen transferint a dones (ja que la majoria dels homes no s’han incorporat a aquestes feines) al mateix temps que aquestes feines són les pitjors remunerades, no valorades socialment i amb un molt alt grau de precarietat.
I ens mostren, com un mirall, com és que les feines de cura de les llars, de les persones, es continuen transferint a dones (ja que la majoria dels homes no s’han incorporat a aquestes feines) al mateix temps que aquestes feines són les pitjors remunerades, no valorades socialment i amb un molt alt grau de precarietat.
Diversitat de les dones immigrades a Catalunya.
Tot i que el marc estructural econòmic pretén que les dones immigrades només som responsables de les famílies i que només venim a treballar als sectors dels serveis (treballs de cura, a la restauració, als sectors d’atenció a la salut…) el fet és que ens trobem amb diversitat de dones, de projectes migratoris propis, de somnis de dones.
Tot i que el marc estructural econòmic pretén que les dones immigrades només som responsables de les famílies i que només venim a treballar als sectors dels serveis (treballs de cura, a la restauració, als sectors d’atenció a la salut…) el fet és que ens trobem amb diversitat de dones, de projectes migratoris propis, de somnis de dones.
La major preocupació que tenen les dones immigrades avui en dia a Catalunya és l’accés al treball en condicions d’igualtat d’oportunitats. Els majors obstacles que es troben les dones immigrades per accedir al mercat laboral a Catalunya els trobem en dos aspectes: les restriccions normatives, producte de la regulació del reagrupament familiar i els prejudicis sobre les dones immigrades quant les seves formacions i capacitacions, així com també l’adjudicació de determinats trets culturals com ara “són dones que només volen estar-se a casa i no volen treballar”.
Com hem pogut veure abans, aquesta última afirmació constitueix una gran falacia: les dones immigrades (en realitat TOTES les dones) hem contribuït SEMPRE al desenvolupament econòmic i hem treballat SEMPRE, tot i que aquest treball i aquesta contribució hagi estat (i encara ho està) invisibilitzada. S’ha de recordar el fet que moltes dones immigrades han estat les responsables de la supervivència de les seves famílies i llars (ja sigui en llars monomarentals –dones que viatgen soles- , ja sigui en llars on l’home havia emigrat –dones que vénen per reagrupament familiar-) i que quan vénen a Catalunya porten una trajectòria de sabers i capacitats, d’enginy i d’imaginació, d’empenta i de projectes de futur.
Certament, per a moltes dones immigrades els processos migratoris són positius més enllà dels aspectes econòmics. En aquest sentit es pot destacar que, per exemple, juntament amb les remeses que envien les dones a les seves llars d’origen, circulin també informacions i altres simbòlics que qüestionen els rols històrics de gènere, i que les dones troben reconeixement i possibilitat d’autonomia més enllà de l’econòmica, com recullen estudis i informes.
Però també ens trobem que, pel que fa a moltes dones immigrades, el procés migratori a Catalunya els ha significat veritables retalls i tornada enrere en els seus drets: per exemple pel que fa a la negació dels drets polítics (no poder votar) i molt especialment en la negació del dret al treball (en les regulacions dels permisos de reagrupament familiar i en la discriminació quotidiana).
Tot i aquestes circumstàncies, les dones immigrades aporten, des de la seva diversitat, estratègies i genealogies de dones en la recerca de llibertat femenina.
Tot i aquestes circumstàncies, les dones immigrades aporten, des de la seva diversitat, estratègies i genealogies de dones en la recerca de llibertat femenina.
Les estratègies de les dones immigrades.
Un dels exemples més destacables de les estratègies de moltes dones immigrades són les xarxes de solidaritat i de relació entre dones que es generen en els processos migratoris. Trobem exemples en la vida quotidiana tant respecte dels països d’origen com en els receptors: moltes dones compten amb d’altres dones per a la cura de les seves famílies en origen (són les anomenades “xarxes globals de la cura”) i moltes dones immigrades compten amb d’altres dones per a l’atenció de les seves pròpies famílies en destí, per poder realment conciliar la vida familiar, laboral i personal (aquestes dones no són necessàriament família, sinó que són les amigues, les “paisanes”, etc). En el marc d’aquestes mateixes relacions entre dones s’han generat moltes experiències d’associacionisme femení, reconeixent les genealogies de les dones. Així, ens trobem per exemple que moltes dones africanes ja practicaven als països d’origen les relacions exclusives de “l’entre-dones” al que es refereix el moviment de dones i més concretament el moviment feminista.
Un dels exemples més destacables de les estratègies de moltes dones immigrades són les xarxes de solidaritat i de relació entre dones que es generen en els processos migratoris. Trobem exemples en la vida quotidiana tant respecte dels països d’origen com en els receptors: moltes dones compten amb d’altres dones per a la cura de les seves famílies en origen (són les anomenades “xarxes globals de la cura”) i moltes dones immigrades compten amb d’altres dones per a l’atenció de les seves pròpies famílies en destí, per poder realment conciliar la vida familiar, laboral i personal (aquestes dones no són necessàriament família, sinó que són les amigues, les “paisanes”, etc). En el marc d’aquestes mateixes relacions entre dones s’han generat moltes experiències d’associacionisme femení, reconeixent les genealogies de les dones. Així, ens trobem per exemple que moltes dones africanes ja practicaven als països d’origen les relacions exclusives de “l’entre-dones” al que es refereix el moviment de dones i més concretament el moviment feminista.
Les dones immigrades són diverses i tenen diverses estratègies. Un altre exemple el trobem en la formació de l’associació de “Matronas latinoamericanas” (AMALA). Aquestes dones es van unir per tal d’aconseguir el reconeixement de les seves titulacions i capacitacions i actualment tenen més de 80 sòcies a tot l’Estat espanyol. Altres dones es reuneixen per fundar espais de trobada davant de necessitats molt concretes com per exemple en el projecte “Mae brasileira” on un grup de mares volen tenir un espai de recolzament mutu,de “mercadillo” de roba i utensilis de criatures, d’intercanvi de sabers davant la manca de les àvies, les tietes…, i que s’implementa en el marc de la Xarxa de les Dones Immigrades a Catalunya. Altres dones s’incorporen als espais dels pobles i les ciutats, i participen activament en els mitjans de comunicació com ara el projecte “Barreja’t amb mi” de l’associació “Per dret Propi”, programa de ràdio local setmanal.
I és en aquest marc de relacions entredones que podem visualitzar les aportacions positives de les migracions femenines i la importància del recolzament de l’associacionisme femení, de la promoció de la participació femenina i la lluita contra els prejudicis contra les dones immigrades als pobles i ciutats de Catalunya.
Perquè la mirada i l’atenció a les aportacions i el quefer de les dones ens remet a la vida quotidiana que estem fent cada dia les dones.
Vida quotidiana que és el contingut real i la base per falcar el futur als nostres pobles i ciutats.
Perquè la mirada i l’atenció a les aportacions i el quefer de les dones ens remet a la vida quotidiana que estem fent cada dia les dones.
Vida quotidiana que és el contingut real i la base per falcar el futur als nostres pobles i ciutats.
jueves 2 de julio de 2009
El paper de la dona als contes tradicionals per GEMMA LIENAS.
Els contes infantils tenen tot l’aire de ser una zona marginal i de poca importància en el conjunt de la literatura. De fet, a la literatura per a nens i nenes li passa el mateix que a l’ensenyament infantil: molta gent considera trivial el que cal transmetre a la canalla i, per tant, jutgen poc prestigiós dedicar-s’hi. El fet, però, és que els primers anys en la vida d’una criatura són crucials. I ho són perquè durant aquest període el nombre de coneixements que pot acumular una ment infantil és molt superior al que després serà capaç d’absorbir en gran part de la seva vida adulta i també perquè durant aquests anys es fixaran les bases del que serà la seva manera d’estar en societat.
La literatura constitueix una eina de formació també a aquestes edats primerenques. No és estrany, doncs, que els contes infantils, especialment els tradicionals, s’utilitzin com a vehicle per transmetre els valors (?) col·lectius de la nostra cultura i que inculquin a la quitxalla les bases del patriarcat, és a dir, la dominació masculina i, conseqüentment, la submissió femenina.
Analitzant les figures femenines joves dels contes tradicionals podem observar que insisteixen a presentar-les amb les característiques “ideals” en una relació de disparitat entre dones i homes. Aquestes característiques són la submissió, l’obediència, l’abnegació, la falta de curiositat, la dependència... I, a la vegada, els contes donen per fet que l’únic objectiu de la vida de qualsevol noia és casar-se i ocupar-se de la llar.
Així, la Blancaneus, perduda en el bosc, es converteix en la minyona dels nans i, finalment, el seu destí serà casar-se amb el príncep que la despertarà quan s’hagi menjat la poma enverinada. O el cas de la Ventafocs, que des del començament, sense oposar resistència, fa totes les feines de la casa i només és salvada d’aquest destí perquè es casa amb el príncep. Bé és cert que, en cap cas, podem saber si el príncep les ha deslliurades de fer els llits, d’escombrar i de fregar, perquè els contes s’acaben justament quan comença el matrimoni, cosa que fa suposar que, en la seva vida adulta, les noies continuaran fent les mateixes tasques que durant la seva joventut. Si no és que tenen un destí pitjor, com d’esdevé amb la protagonista de Barbablava, casada amb un assassí en sèrie.
Els contes infantils no tan sols plantegen les virtuts que ha de tenir una noia també subratllen els defectes que no pot tenir si no vol rebre un càstig majúscul. Per exemple, la Caputxeta vermella és una nena que demostra curiositat i no obeeix els consells dels grans i això la porta ha ser devorada per un pederasta, el llop. També la dona de Barbablava, pel fet de no obeir les ordres del marit és a punt de morir a les seves mans, tot i que, finalment, els germans la salven perquè agredeixen l’agressor. O la Bella dorment, que cau fulminada perquè té curiositat per saber com es fa servir un fus.
És així que, des de la infantesa, les nenes aprenen la por i la necessitat de ser protegides, aprenen a plorar, a obeir i a escoltar. En definitiva, les nenes aprenen que les dones són éssers passius i febles.
Evidentment, tots els personatges femenins, ja siguin nenes o noies en edat de casar-se són, a més de passives i obedients, extraordinàriament boniques i conscients de la seva bellesa. Aquelles noies, com les germanastres de la Ventafocs, no gaire bufones seran incapaces d’enamorar un príncep. La bellesa, per descomptat, consisteix, entre d’altres qüestions, a portar els cabells llargs, a tenir-los rossos, a gaudir d’uns peus ben petitons i a ser primes. Per això l’única que pot posar-se la sabata de cristall és la Ventafocs i l’única a qui li cap l’anell minúscul és la pell-d’ase, totes dues criatures etèries, anorèxiques avant la lettre.
Els contes tradicionals, però, no definirien la dona amb totes les peculiaritats que li atorga la mirada androcèntrica si no la pintessin també molt dolenta. La dona és un ésser malèfic han dit al llarg dels segles els pares de l’església, els científics, els filòsofs... De manera que, un cop casades, un cop adultes, ja se’n pot destacar aquesta característica intrínseca a la seva naturalesa. Amb tot, com que no seria pertinent que una mare fos dolenta, als contes tradicionals les mares han desaparegut per donar pas a les madrastres. Així, sense interferir en el rol maternal, ens pinten unes dones terriblement cruels i frívoles. La madrastra de la Blancaneus, que la fa matar perquè no vol rivals a la seva bellesa o la madrastra de Hansel i Gretel, que els deixa perduts al bosc perquè ella i el seu home puguin sobreviure a costa de la mort de les criatures.
Quan no hi ha canalla, les dones grans són simplement bruixes --la de la Llum blava o la de la Bella dorment—que, és clar, desitgen fer mal perquè és l’única cosa que les gratifica.
Els personatges masculins, en canvi, mai no surten gaire malparats, facin el que facin, ni tan sols quan pretenen tenir relacions amb la seva pròpia filla, com en el cas de Pell d’ase. Però això ja són figues d’un altre paner.
Contes i dones per JORDINA BIOSCA.
Qui és qui.
Contes de tradició oral.
Contes de tradició oral.
XHARAZHAD, a les Mil i una nits, va ser una heroïna que va sobreviure per la seva astúcia (com Ulísses) després d’haver estat decapitades ( o mortes de qualsevol altra manera) una bona pila de víctimes abans que ella. No oblidem, però, que el rei responsable d’aquestes morts, al principi mateix de l’obra, és ell mateix la víctima inicial quan veu que la seva dona, estimada i noble esposa amb la qual no semblava haver-hi cap problema, és capaç, just ell acaba de marxar de casa, de portar a terme suculentes orgies amb esclaus i serventes al jardí on possiblement, hauria anat a passejar tranquil·lament amb el seu marit la nit abans. A partir d’aquí, el marit ferit es casarà cada dia amb una donzella diferent i al matí següent, la farà matar.
Masclisme? Càstigs desmesurats? Perfídia d’una sola dona? Paguen justes per pecadores?
Ens hauríem de preguntar si són els sexes o les situacions, el que apareixen als contes. Els papers haurien pogut estar absolutament invertits i aquí no passa res. Res s’hauria mogut de lloc. Ella, la reina infidel i castigada, hauria estat la víctima i s’hagués pogut convertir en una autoritat i un botxí dèspota per tal, més tard, de ser redimida per una nova i futura víctima que, sota forma d’home, li hauria retornat la confiança en els éssers humans i, és clar, en l’amor.
On vaig a parar, amb tot això? A tota la literatura oral (o tradició oral narrativa, digueu-li com vulgueu) hi ha hagut des de sempre personatges de tota mena i tot rang que han estat el costat fosc o el costat clar de les personalitats humanes. Òbviament, si estem dividits entre homes i dones, és de calaix que cada un d’aquests personatges estigui precisament representat per un home o una dona (en els cas dels animals, metàfora o faula..., ja en parlaríem en un altre context, d’això). Així doncs, la part negativa i/o positiva de la humanitat, sempre s’ha de representar a través de l’un o altra sexe. La cosa resulta lleugerament simple d’entendre al cap d’unes quantes lectures o “escotades” de contes i o sessions narratives: la maldat o la bondat, estan absolutament equilibrades, ja siguin ells els bons sota forma de prínceps, vellets, mags, pagesos, coloms, cavalls o qualsevol altre forma masculina o siguin dolents sota forma d’ogres, gegants, bruixots, llops, usurers, assassins o lladregots. I el mateix amb elles: les malvades bruixes, ogresses, madrastres, serps, envejoses velles i geloses germanes..., i per contrast, les bones, les princeses, la noia pobre, l’ésser abandonat, desvalgut, gràcil i alhora ple d’intel·ligència i dolçor que superarà totes i cada una de les proves per arribar a un final feliç.
El personatge, doncs, s’ha d’entendre com una figura que ocupa un espai, un rol dins la narració, un paper definit entre la dicotomia de bé i de mal. No s’hi val el victimisme femení: no existeix als contes una única representació que només sigui la forma de la maldat de les madrastres ni la forma de la bleda assolellada de cotó fluix i color rosa que sembla que converteix a totes les noies en princeses passives i sense desig que esperen que sigui un príncep qui les vingui a salvar. Per contra, tampoc els homes són sempre sobrehumans i tot poderosos, no són sempre salvadors i cavallers valents. N’hi ha de porucs, està ple de pares inútils i absents, de pretendents que no donen la talla i alguns, com els nans de la Blancaneus, que resulten ser el màxim exponent del no-home ja que poden estar convivint sense que cap ni un, ni per un instant, intenti posar-li la mà a sobre a la xicota o com a mínim, se la miri amb desig (no seria un ultratge, doncs, per una dona, ser tan poc desitjada pel gens menyspreable nombre de 7 homes que conviuen amb ella? Mitjos homes, és el que són, en definitiva...)
No es tracta, doncs, de personatges amb sexe sinó de rols que descriuen conductes, cosa que vol dir que la madrastra no és la nova dona del pare que s’ha tornat a ajuntar ni el bruixot és aquell veí vell i arrugat que de vegades diu coses estranyes. Una cosa és la realitat i l’altra, la ficció formal (de forma, no de continguts, tot i que metafòrics) dels contes.
Els nanos, per altra banda, ho tenen claríssim: encara que juguin a cavallers i dracs i prínceps i princeses, encara que vegin llops i tinguin por de les bruixes, ho poden simbolitzar molt millor que l’adult i poden matar el drac sense sentir-se malament alhora que ni se’ls passaria per la closca de matar qualsevol altra bèstia que fos una mica més grossa que una mosca o un llangardaix. Així doncs, si es fa per part de l’adult, una lectura estrictament de forma, aleshores, massa vegades, només sabrà veure en els contes “errades” que no s’avenen a allò políticament correcte i que no són “educatives”: paritat de gèneres, tolerància, conflictes racials, fem la pau (no l’amor, en això l’adult també fa censura) i no la guerra i altres modernitats d’aquesta mena que només fan que empobrir el tresor cultural de la tradició oral i tots els seus continguts vitals.
I sobre les formes retòriques del final dels contes, l’acostumada i clàssica formula del I es van casar i van viure feliços i van menjar perdius i anissos, i a més a més, van tenir tres fills... (variants mil incloses, és clar...)
Hi ha queixa possible en una formula tan estimulant? Qui pot veure-hi un encasellament social? Qui pot limitar-se a veure-hi un no progrés de la dona perquè compartir amb un altre l‘encasella a la vida de la llar? Qui pot pensar que això vol dir no tenir opcions a la vida? La cosa, no va per aquí. Ja ho diu la paraula: feliços! la felicitat en aquest cas, en els cas dels contes, de compartir amb la persona estimada. I compartir-ho per mèrits propis, no perquè t’hagi caigut res del cel. Sinó perquè t’ho treballes. No perquè t’ho hagin dit. Sinó perquè esculls. No perquè toqui. Sinó perquè ho desitges. O és que els protagonistes dels contes no han de moure cel i terra abans no arriben al feliç desenllaç? Esforç, voluntat, desig, anhel, força, valentia i tota mena d’atributs aparellats amb d’altres igualment humans: por, soledat, odi...
Compartir, estimar i ser estimat. Tota la resta, són afegits. O no és simplement això, a trets bàsics, allò que des de sempre ha buscat la humanitat? El casament, les perdius i els anissos i fins i tot els fills podrien ser secundaris, però l’amor, el fet de poder i ser estimat, això queda per sobre totes les coses, com a factor essencial de la vida. I en els contes, els finals sempre són feliços: han de deixar una porta oberta a l’optimisme, a un futur compartit, on l’amor ajudarà a tirar endavant els conflictes i els mals moments. No podríem comparar el final feliç d’aquests texts a un que acabés amb la concessió de la hipoteca per tal de que l’heroi o heroïna del conte poguessin obrir la desitjada botiga de caramels. Això, no és un final feliç, no ens enganyéssim pas.... Això seria un negoci!
Masclisme? Càstigs desmesurats? Perfídia d’una sola dona? Paguen justes per pecadores?
Ens hauríem de preguntar si són els sexes o les situacions, el que apareixen als contes. Els papers haurien pogut estar absolutament invertits i aquí no passa res. Res s’hauria mogut de lloc. Ella, la reina infidel i castigada, hauria estat la víctima i s’hagués pogut convertir en una autoritat i un botxí dèspota per tal, més tard, de ser redimida per una nova i futura víctima que, sota forma d’home, li hauria retornat la confiança en els éssers humans i, és clar, en l’amor.
On vaig a parar, amb tot això? A tota la literatura oral (o tradició oral narrativa, digueu-li com vulgueu) hi ha hagut des de sempre personatges de tota mena i tot rang que han estat el costat fosc o el costat clar de les personalitats humanes. Òbviament, si estem dividits entre homes i dones, és de calaix que cada un d’aquests personatges estigui precisament representat per un home o una dona (en els cas dels animals, metàfora o faula..., ja en parlaríem en un altre context, d’això). Així doncs, la part negativa i/o positiva de la humanitat, sempre s’ha de representar a través de l’un o altra sexe. La cosa resulta lleugerament simple d’entendre al cap d’unes quantes lectures o “escotades” de contes i o sessions narratives: la maldat o la bondat, estan absolutament equilibrades, ja siguin ells els bons sota forma de prínceps, vellets, mags, pagesos, coloms, cavalls o qualsevol altre forma masculina o siguin dolents sota forma d’ogres, gegants, bruixots, llops, usurers, assassins o lladregots. I el mateix amb elles: les malvades bruixes, ogresses, madrastres, serps, envejoses velles i geloses germanes..., i per contrast, les bones, les princeses, la noia pobre, l’ésser abandonat, desvalgut, gràcil i alhora ple d’intel·ligència i dolçor que superarà totes i cada una de les proves per arribar a un final feliç.
El personatge, doncs, s’ha d’entendre com una figura que ocupa un espai, un rol dins la narració, un paper definit entre la dicotomia de bé i de mal. No s’hi val el victimisme femení: no existeix als contes una única representació que només sigui la forma de la maldat de les madrastres ni la forma de la bleda assolellada de cotó fluix i color rosa que sembla que converteix a totes les noies en princeses passives i sense desig que esperen que sigui un príncep qui les vingui a salvar. Per contra, tampoc els homes són sempre sobrehumans i tot poderosos, no són sempre salvadors i cavallers valents. N’hi ha de porucs, està ple de pares inútils i absents, de pretendents que no donen la talla i alguns, com els nans de la Blancaneus, que resulten ser el màxim exponent del no-home ja que poden estar convivint sense que cap ni un, ni per un instant, intenti posar-li la mà a sobre a la xicota o com a mínim, se la miri amb desig (no seria un ultratge, doncs, per una dona, ser tan poc desitjada pel gens menyspreable nombre de 7 homes que conviuen amb ella? Mitjos homes, és el que són, en definitiva...)
No es tracta, doncs, de personatges amb sexe sinó de rols que descriuen conductes, cosa que vol dir que la madrastra no és la nova dona del pare que s’ha tornat a ajuntar ni el bruixot és aquell veí vell i arrugat que de vegades diu coses estranyes. Una cosa és la realitat i l’altra, la ficció formal (de forma, no de continguts, tot i que metafòrics) dels contes.
Els nanos, per altra banda, ho tenen claríssim: encara que juguin a cavallers i dracs i prínceps i princeses, encara que vegin llops i tinguin por de les bruixes, ho poden simbolitzar molt millor que l’adult i poden matar el drac sense sentir-se malament alhora que ni se’ls passaria per la closca de matar qualsevol altra bèstia que fos una mica més grossa que una mosca o un llangardaix. Així doncs, si es fa per part de l’adult, una lectura estrictament de forma, aleshores, massa vegades, només sabrà veure en els contes “errades” que no s’avenen a allò políticament correcte i que no són “educatives”: paritat de gèneres, tolerància, conflictes racials, fem la pau (no l’amor, en això l’adult també fa censura) i no la guerra i altres modernitats d’aquesta mena que només fan que empobrir el tresor cultural de la tradició oral i tots els seus continguts vitals.
I sobre les formes retòriques del final dels contes, l’acostumada i clàssica formula del I es van casar i van viure feliços i van menjar perdius i anissos, i a més a més, van tenir tres fills... (variants mil incloses, és clar...)
Hi ha queixa possible en una formula tan estimulant? Qui pot veure-hi un encasellament social? Qui pot limitar-se a veure-hi un no progrés de la dona perquè compartir amb un altre l‘encasella a la vida de la llar? Qui pot pensar que això vol dir no tenir opcions a la vida? La cosa, no va per aquí. Ja ho diu la paraula: feliços! la felicitat en aquest cas, en els cas dels contes, de compartir amb la persona estimada. I compartir-ho per mèrits propis, no perquè t’hagi caigut res del cel. Sinó perquè t’ho treballes. No perquè t’ho hagin dit. Sinó perquè esculls. No perquè toqui. Sinó perquè ho desitges. O és que els protagonistes dels contes no han de moure cel i terra abans no arriben al feliç desenllaç? Esforç, voluntat, desig, anhel, força, valentia i tota mena d’atributs aparellats amb d’altres igualment humans: por, soledat, odi...
Compartir, estimar i ser estimat. Tota la resta, són afegits. O no és simplement això, a trets bàsics, allò que des de sempre ha buscat la humanitat? El casament, les perdius i els anissos i fins i tot els fills podrien ser secundaris, però l’amor, el fet de poder i ser estimat, això queda per sobre totes les coses, com a factor essencial de la vida. I en els contes, els finals sempre són feliços: han de deixar una porta oberta a l’optimisme, a un futur compartit, on l’amor ajudarà a tirar endavant els conflictes i els mals moments. No podríem comparar el final feliç d’aquests texts a un que acabés amb la concessió de la hipoteca per tal de que l’heroi o heroïna del conte poguessin obrir la desitjada botiga de caramels. Això, no és un final feliç, no ens enganyéssim pas.... Això seria un negoci!
sábado 30 de mayo de 2009
Gènere i Salut.
El 70% dels 1.500 milions de persones que viuen amb un dòlar o menys al dia són nenes i dones1. Aquest fenomen es coneix com a feminització de la pobresa.La pobresa pot afectar de diferent manera a dones i homes de la mateixa classe i el mateix context social, ja que les dones trobaran davant les recessions econòmiques més dificultats, i això és degut, en gran mesura, per les normes socials que les discriminen en l’accés al treball, el valor que s’assigna a la seva feina, l’accés a altres recursos econòmics (crèdit, terra, tecnologia, etc.) i per la necessitat de compatibilitzar les seves activitats generadores d’ingressos amb les de tenir cura dels fills i filles i d’altres persones dependents 2.
L’anàlisi de gènere se centra en l’estudi de les relacions de poder entre els homes i les dones. En aquest sentit s’han de revisar les funcions exercides per cadascú a fi de descobrir els desequilibris existents en el seu accés a la feina, als recursos, al lleure, als ingressos, a la cultura i al poder. A molts països s’observa que la dona ocupa posicions subordinades en la majoria d’aquestes variables, incloent sens dubte, l’accés a la salut.
L’accés a la salut per a les dones (com també per als homes i infants) és, simplificant-ho molt, el resultat de la interacció entre l’oferta i la demanda. L’oferta vindrà determinada per la disponibilitat, l’accesibilitat, l’acceptabilitat i la qualitat dels béns i serveis públics de salut que ofereix l’Estat, i la demanada per qüestions com l’estructura del parentesc, el context social, el reconeixement de la malaltia, la percepció de la gravetat de la malaltia i la susceptibilitat, etc., tot això influenciat per les relacions de gènere. Aquestes variables interactuen entre si i també amb l’oferta, fins al punt que alguns factors de l’oferta es tornen factors de la demanda. Això és així perquè els factors de l’oferta passen a formar part de les variables que la demanda potencial té en compte a l’hora de convertir-se en demanada efectiva. Per exemple, a països com Tanzània, Gabon, Ghana o Moçambic, on el treball laboral és molt intens, cal tenir en compte, a més del cost de tractament, els costos que no estan relacionats amb el tractament i que afecten a l’accessibilitat del dret a la salut. És a dir, els costos directes –cost del transport, dietes de la persona malalta i els acompanyants- i indirectes -com la pèrdua de productivitat- pel fet d’anar a un centre de salut 3,4. Aquestes condicions poden afectar a la decisió d’anar o no al centre de salut.
Si focalitzem el treball d’equitat exclusivament en les causes directes que impedeixen que les dones accedeixin a la salut, és molt difícil aconseguir canvis sostenibles a la societat i, per tant, una veritable millora en la salut de les dones. Aquesta tasca cal complementar-la amb un altra que abordi les causes de fons de la desigualtat en l’accés a la salut per motius de gènere. Per tant, per recuperar la igualtat cal apoderar a la dona i enfortir els seus drets.
Això no significa que les estratègies de gènere s’hagin de centrar exclusivament en elles. Més aviat al contrari, en ser l’home qui ostenta la posició de poder, resulta imprescindible comptar amb la seva participació perquè tinguin lloc els processos de canvi cap a unes relacions més equitatives amb les dones.
1 Lamarca, C. “Ella para él, él para el estado y los tres para el mercado: globalización y género”. http://www.nodo50.org/maast/ellapael.pdf2 Sojo, D., Sierra, B., i López, I. “Salud y Género. Guía práctica para profesionales de la cooperación”. Médicos del Mundo. 2002.3 Muela J. et al. Malaria in Pregnancy: What can the Social Sciences Contribute?. PLoS Medicine. April 2007. Volume 4. Issue 4. e92 4 Muela, J. i Hausmann, S. Malaria y otras penurias. Salud y desigualdades de género en Tanzania. Quaderns de l'Institut Català d'Antropologia. Sèrie monogràfics, 22. 2008
martes 7 de abril de 2009
¿Qué fem les migrades davant la crisi?
Con esta pregunta fuimos convocadas a la mesa de respuestas y propuestas de asociaciones y de grupos de mujeres que han iniciado un camino donde plasmar experiencias concretas.
Dentro del marco de la conmemoración del Día Internacional de las Mujeres, asociaciones, grupos y mujeres de todos los lugares se acercaron hasta la ciudad de Cubelles para compartir entre todas los saberes que nos unen.
Nuestra asociación Atzavara arrels estuvo representada por Fatiha Lakhlife, Susana Ibañez, Alba Pallisé y Daniela Mansilla, quienes compartieron la mesa "Reptes y respostes de les dones immigrades. Experiències entorn de projectes d´ajuda mútua i de xarxes de solidaritat" junto a los grupos "Mujeres pa´lante" - Maloka de Barcelona y Mujeres de Sant Cugat con su proyecto "Sabores del mundo".
El Espai Dona fue el eje de nuestra intervención porque se trata de un lugar de encuentro y de intercambio de experiencias destinados a las mujeres, también migradas; es aquí donde nos reunimos a hablar del "nosotras" al margen de los origenes, países o culturas.
En Espai Dona desarrollamos diversos talleres para facilitar las habilidades sociales, comunicativas y emocionales del grupo y de cada una de nosotras.
También en este espacio surgió, hace poco más de cuatro años, la revista Mirades, con la intención de visibilizar la presencia y los aportes de las mujeres migradas a la ciudad de Tortosa y el objetivo de desmenuzar los estereotipos de la mujer “migrada, sumisa y oculta tras sus velos”.
La realidad cotidiana ha hecho que la revista madure y desde una primera incursión por las historias de vida de algunas mujeres de la asociación ahora que, entre todas, hemos asumido nuestra presencia ya no hay motivos para dar explicaciones sobre por qué estamos aquí sino para que se conozcan nuestros aportes en el lugar donde hemos decidido vivir.
Las mujeres que participamos en Atzavara provenimos de países como Marruecos, Argelia, China, Bielorusia, Argentina o India, por lo tanto somos diversas en cuanto a saberes y experiencias.
Es a aprtir de estos encuentros semanales que surgen las ideas.
Crisis, una palabra tan repetida en estos momentos les animó a realizar el siguiente texto
“Somos un grupo de mujeres que venimos de países diferentes como Marruecos, Argelia, Paquistán y China.
Venimos a Atzavara para aprender la lengua catalana y castellana y para hacer informática.
Y también para conocer otras mujeres, para compartir ideas, buscar información, trabajo y soluciones para nuestros problemas.
En una clase de castellano hablamos de los problemas, de la situación económica y personal de nosotras.
Así nació la idea de crear una cooperativa entre las mujeres de Atzavara para ayudar a la familia y ser independiente de los hombres.
Cada año Atzavara presenta la revista Mirades y cada una de nosotras preparó una comida típica de su región para esta fiesta; cuando vimos que a todo el mundo le gustó tanto, nos dio coraje para pensar en la cooperativa.
Después hicimos lo mismo en la fira de la solidaridad de Tortosa”.
El texto no tiene final. Seguimos buscando el camino.
lunes 6 de abril de 2009
Benvingudes, benvinguts!!!
Este blog lo hemos creado desde el espacio de encuentro en el que mujeres de diferente origen nos reunimos cada semana en la asociación Atzavara arrels. En él queremos compartir nuestras inquietudes, reflexiones y alegrías.
Esperamos que nos acompañen con sus aportes y sugerencias.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
