Quan parlem del tractament que fem des dels mitjans de comunicació de l’immigració, la primera reflexió que em sorgeix es que si exercíssim un periodisme més seriós i rigorós, a lo millor no serien tant necessaris els debats, les jornades i els congressos que es celebren sobre aquest tema.
També és cert que els exemples d’aquest tipus de periodisme cada vegada és més escàs i les empreses de comunicació el justifiquen amb l’argument de que les seves audiències avui demanden un altre tipus d’informació.
Malgrat això, si que crec necessari destacar que moltes de les recomanacions realitzades als periodistes per millorar el tractament de l’ immigració en els seus medis, tenen que veure amb l’exercici d’un bon periodisme, amb el convenciment del periodista en funció social que hauria de tenir el seu treball, i amb el compromís dels grups de comunicació per fer el bon informatiu.
Fa dos anys, el president de l’Associació de la Premsa de Madrid, Fernando González Urbaneja, va alertar sobre la qualitat del periodisme actual, que “no està a l’altura del que demanen els ciutadans avui en dia”, i assenyalava dos amenaces: la tentació per l’espectacle i l’enorme persuasió de les fonts, “ cada dia més poderoses i hàbils”. I es que la bona gestió de l’ informació i de les fonts d‘informació, són les principals matèries primes amb les que es fa cada dia un bon periodisme.
En un interessant estudia realitzat per l’ Universitat Complutense de Madrid sobre l’ utilització de les fonts d’informació en cinc diaris d’àmbit nacional, les dades obtingues reflectien una mitja d’1,3 fonts d’informació per noticia, dada bastant allunyada de la recomanació de contrastar l’informació amb, almenys, tres fonts, realitzada des dels llibres d’estil d’alguns mitjans.
A més a més, l’anàlisi mostrava que un 37,10% de les noticies analitzades empraven fonts oficials, un 33.92% fonts no oficials, i un 30% publicaven l’informació d’agències de notícies, on també predominen les fonts oficials.
La progressiva perdua de fonts i l’abús de les anomenades fonts “oficials” o institucionals en les notícies, aplica la informació dels mitjans en general, incloses les que aborden l’immigració. Tanmateix, i donat que el tema del que parlem és l’immigració, és innegable que durant varis anys, la poca informació que es publicava en els mitjans espanyols des de que va començar el fenomen migratori l’any 1996, tenia com a principal fonts a l’administració pública, les forces de seguretat i els serveis socials.
Les persones migrants tot just apareixen amb veu pròpia a les noticies, ni es recorreria a elles com a font d’informació amb credibilitat.Una de les “queixes” de les organitzacions socials en aquest sentit es dirigeix a la falta d’especialització dels periodistes que cobreixen l’informació sobre immigració.
Els temes relacionats amb l’immigració es publiquen en diferents seccions –Nacional, Economia i Societat, principalment- i recauen en diferents periodistes, per la qual cosa parlar d’especialització és complicat.
Alguns dels factors externs que influeixen amb aquesta falta d’especialització o de coneixement més extens d’un tema són les dinàmiques de treball accelerat establert en els mitjans, on l’exigència de producció informativa passa, molt sovint, per sobre del treball fet amb cura, rigor i temps. L’esmenta’t “periodisme de declaracions” elaborat a cops de comunicats o rodes de premsa, sense necessitat de sortir de la redacció, fan molt difícil al periodista conèixer la realitat del carrer i els seus protagonistes. La figura dels periodista, “testimoni del que passa al seu voltant” que és, al fi i al cap, d’on sorgeixen les bones noticies, tal i com defensava Ryszard Kapuscinky, està en declivi.
El nou periodista és de taula, amb accés a Internet i bon “gestor de l’informació”. I des d’aquestes taules de les redaccions, cada vegada resulta més complicat veure més enllà de les notes de premsa o els teletipus de les agències, o buscar les fonts idònies per realitzar un bon treball periodístic.
Per a qui escriuen els mitjans?A una entrevista que vaig realitzar l’any 2006 a la periodista Concha Garcia Campoy, durant la seva etapa enfront del programa “Campoy al seu punt” a l’emissora Punto Radio, li vaig preguntar com pensava ella que reflexaven els mitjans la realitat de l’immigració. Em va respondre que a la seva experiència de radio, el tractament de l’immigració era fred, perquè parlaven dels immigrants com a tema o com a problema.
I va afegir “l’immigrant que està aquí no vol sentir parlar de problemes, vol que hi hagi polítiques que l’afavoreixen, vol una radio amb la que es senti identificat. Per això el que funciona són els mitjans fets per ells i per a ells, Les altres emissores el que fem es intentar conscienciar als no immigrants sobre la necessitat de facilitar l’ integració”.
Aquesta afirmació, extraporable a la premsa és, tanmateix, el reflexe d’una percepció estesa a la societat, basada al “nosaltres” i “ells”. Som diferents, compartim un espai comú però cadascú al seu lloc. Els mitjans espanyols que informen sobre l’immigració ho fan per al seu públic espanyol, reprodueixen i reflecteixen la visió de la societat autòctona, no tenen en compte als seus possibles lectors o radiooients immigrants.
Una de les conseqüències d’aquesta falta d’identificació dels immigrants amb els diaris espanyols és el sorgiment de diaris propis, dirigits a diferents col•lectius. Latino, Sí se puede, Toumaï, Eñ búlgaro, Nova Duma o el Nuevo ciudadano són alguns dels més de 20 diaris per immigrants que ja existeixen a la Comunitat de Madrid.
Tanmateix, en la mesura en que els periodistes hauríem de reflectir la societat diversa en la que vivim. Es fa cada cop més necessari “connectar” amb aquesta audiència immigrant a través del nostre treball- la informació, el llenguatge, els temes, les imatges, el so- de tal forma que es vegin identificats amb ells i sentin que formen part de la comunitat en la que viuen i treballen.
Mentre els immigrants de diferents nacionalitats, races, o religió no es vegin reflectits en aquests mitjans, ni s’identifiquen amb la informació que publiquen, no crec que es pugui parlar d’una vertadera integració. I en aquest procés d’integració, els mitjans no haurien d’assumir tant sols el paper de sensibilització de la societat espanyola, sinó també el de “facilitadors” de la convivència i la construcció d’una societat multicultural i diversa.
Construint la credibilitat de les fonts.La credibilitat de les fonts utilitzades pel periodista és, sens dubte, uns dels punts d’anclatge del seu treball. Identificar qui, per què i en quin context algú pot ser una bona font d’informació, és una tasca inherent a l’exercici mateix del periodista. Del bon ull i el millor maneig de la relació amb les fonts està part del què fer del periodista. En el relatiu a l’immigració, potser tant sols la minoria de periodistes conten amb una agenda acceptable de fonts d’informacions “creïbles” entre les comunitats immigrants.
Tanmateix, també és cert que aquesta identificació de fonts no ha estat una tasca fàcil. Hi ha que tenir en compte que la creació d’un teixit organitzatiu entre les comunitats immigrants ha estat un procés desigual en les diferents ciutats espanyoles.
Mentre que a Barcelona, una societat ja per sí mateixa molt procliu al associacionisme, les diferents comunitats d’immigrants donaven molt aviat les seves primeres passes a la creació d’associacions, plataformes, o inclús federacions, a Madrid o València, es van anar constituint associacions d’immigrants d’una forma més pausada, lenta, i apenes buscaven projecció envers dels mitjans d’una forma sistemàtica.
Ekoos.org, altres fonts d’informació per a periodistas.La preocupació per l’ús de les fonts d’informació en els mitjans, i especialment al que fa referència a la informació social, va ser el punt de partida pel desenvolupament de Ekoos.org, l’últim projecte de la Fundació Chandra, “llançada” (creada) al maig del 2007. Ekoos.org es va crear amb l’objectiu d’oferir als periodistes una comunitat global de fonts d’informació especialitzades en temes com el desenvolupament, els drets humans, l’immigració o el medi ambient, que poguessin respondre a les seves preguntes o necessitats d’informació des de qualsevol part del món.
En els cinc primers mesos de vida del projecte, s’han incorporat més de 700 periodistes en total (a ambdues edicions, castellà i català), i 450 fonts d’informació, de les quals, més de 100 són de fora d’Espanya, i especialment, de Latinoamerica.
Aquesta xarxa global de persones amb coneixement especialitzats, obre als periodistes enormes possibilitats per ampliar la seva informació en aquells temes sobre els quals saben poc, per buscar i accedir a noves fonts “sobre el terreny”, és a dir, que puguin parlar sobre assumptes que afectin al seu país, des de el seu país, etc.
Per la seva part, per a les fonts d’informació no sols suposa la possibilitat de dona a conèixer el treball de la seva organització o institució, sinó també de contribuir a donar més visibilitat en els mitjans a tots aquells temes de caràcter social i mediambiental, així com a incorporar altres perspectives dels mateixos, diferents a les que ofereixen ls fonts “institucionals”.
Tant les consultes que plantegen els periodistes com les fonts en ekkoos.org s’organitzen en 12 àrees temàtiques: acció humanitària, conflictes i pau, cooperació per al desenvolupament, drets humans, discapacitat, economia, exclusió social, infància i joventut, immigració i medi ambient. Des del principi intuíem que l’àrea d’immigració i les fonts d’informació vinculades a ella anaven a tenir una gran demanda, malgrat que no creiem que fos tanta.
El cert és que l’interès dels periodistes usuaris de ekoos.org s’han inclinat clarament cap a l’àrea d’immigració, on s’han rebut més de 20% de les consultes que han tingut d’atendre les fonts d’informació registrades. Una part molt important d’aquestes consultes busca allò del que careixen moltes de les noticies sobre immigrants: la veu dels immigrants per a que opinin sobre els problemes que els pertoca.
Contactes amb la comunitat xinesa o bosnia en una determinada Comunitat Autònoma, el treball de les organitzacions d’immigrants en temes com la violència de gènere o els accidents laborals, o què passa amb els menors immigrants no acompanyats a Espanya són alguns dels exemples de consultes que han resolt algunes de les 75 fonts d’informació que sobre immigració estan registrats al projecte.
Entre aquetes 75 fonts d’informació es troben representats de ONG i organismes internacionals que treballen en temes d’immigració (OIM, ACNUR, red Acoge, Cear, centre d’acollida d’immigrants, etc,), representants d’organitzacions d’immigrants, que serveixen de pont per donar veu pròpia a aquests col•lectius (Fedelatina, Asoc. Solidaria Ecuatoriana, Asoc. Rumiñahui, Voluntariado Madres Dominicanas, Asoc. Balcal, i altres), professors universitaris e investigadors especialitzats en les diferents perspectives d’immigració.
També existeix una demanda de dades concretes, com les nacionalitats majoritàries a una determinada Comunitat Autònoma o la penetració d’Internet entre els immigrants. En ocasions aquestes dades no existeixen de forma oficial, pel que l’informació que faciliten es basa en estimacions, com el nombre de dominicans residint a Espanya de forma irregular o el nombre d’immigrants que no han pogut votar en les anteriors eleccions municipals, etc.
En qualsevol cas, el cert és que el percentatge de resolució de les preguntes plantejades pels periodistes és molt alt, un 98%, el qual reflexa no sols el bon funcionament del projecte sinó també el compromís de les fonts d’una major cobertura des dels mitjans de la informació i els temes sobre els que treballen.
Així doncs, des del nostre punt de vista, un dels principals reptes per aconseguir que l’informació de caràcter social –inclosa l’immigració- aquest més present en els mitjans, és incidir en un d’aquests dos elements claus del bon periodisme: facilitar als periodistes l’accés a altres fonts d’informació, diferents a les habituals, que proporcionin altres perspectives i visions sobre el seu àmbit de coneixement.
Un altre repte, no menys important, seria el de traslladar a les empreses de comunicació la necessitat ‘una major formació i especialització dels seus periodistes per garantir així l’exercici d’un periodisme de qualitat, a l’altura dels ciutadans. Per això és matèria per un altre debat.
http://www.ekoos.org
18 de desembre de 2009. 
Shared via 
Entradas
